Ironies de la vida

L’humor tan sols pot implicar una profunda i indulgent simpatia humana. És, probablement, el millor dissolvent per desfer tensions i resoldre situacions embullades

El primer ministro de Israel, Benjamin Netanyahu

El primer ministro de Israel, Benjamin Netanyahu / EP

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

En qualque lloc he llegit que en el temps que regnava el terror de Robespierre un gentilhome francès que estava condemnat al patíbul mentre pujava els graons que el duien a la guillotina, després d’ensopegar amb un d’ells, exclamà dirigint-se als guàrdies: «diuen que ensopegar du mala sort!». El simple fet d’aquesta enginyosa sortida, hauria merescut que li salvessin la vida. Aquesta actitud humorística és una subtil i feliç disposició mental, basada normalment en un bon equilibri psicològic i de benestar fisiològic. L’humor tan sols pot implicar una profunda i indulgent simpatia humana. És, probablement, el millor dissolvent per desfer tensions i resoldre situacions embullades. Cal prendre’s les coses amb humor. Quan Kant escriu Sobre la pau perpètua, al·lusió irònica a un rètol que es trobava en una posada holandesa i que feia referència a la pau que hi ha en els cementeris, ens ve a dir que la pau no és quelcom natural en l’ésser humà, sinó que més aviat és una conquesta de la nostra voluntat conscient. Sabem que mentre no hi ha hostilitats, encara que no s’hagin declarat, no deixa d’existir una constant amenaça. L’Estat és o hauria de ser el mitjancer perquè la pau sigui instaurada. Em recorda el Càndid de Voltaire quan diu —al final de les seves múltiples aventures i vicissituds— que allò que ens queda davant un món agònic és cultivar el nostre hort, és a dir, tenir cura de nosaltres mateixos, com l’única fórmula per a aconseguir una vida més amable i suportable si cal. Tant l’humor com la pau són conquestes de la nostra psique, un esforç continu que hem de fer per a no decaure davant la insensibilitat més absoluta. L’humor ens ajuda a relativitzar, a riure’ns de la nostra seriositat i fermesa, a rebaixar la tensió acumulada per diverses causes, a deixar fluir la part més boja de la personalitat com a quelcom que allibera i sana. Obsessionar-se no ajuda gens a solucionar les dificultats sobrevingudes. Pel que fa a la pau, si continuem així amb aquesta escomesa de violència arreu, l’única pau possible serà la dels cementeris. Cert, a la vall de Josafat, ja no ens haurem d’amoïnar per res. Tanmateix, mentre estem aquí cal preocupar-nos pel que ens envolta perquè repercuteix en tots. Em lleva la son i molt, el que està passant a l’Orient Mitjà o Llevant, com diuen els francesos, a causa de la guerra entre Hamàs i Israel. Amb tot, no utilitzaria aquest terme, més aviat parlaria de l’eliminació o total desaparició del poble gazià i no de Hamàs, que trobo una excusa del govern extremista, fonamentalista i sionista de Netanyahu per a fer desaparèixer no tan sols les infraestructures de la Franja, sinó a tots els gazians. Fins i tot, alguns sospiten que els serveis del Mossad ja sabien de l’atac als kibbutzs abans que es produïssin. Dels més de vint-i-cinc mil morts que hi ha fins ara, tan sols uns vuit mil eren milicians, la resta no tenien res a veure amb Hamàs. No hi ha garanties de cap mena, els drets més elementals són trepitjats una vegada i una altra, on qualsevol principi, com el d’auxiliar i fer costat a les víctimes són menystinguts per l’abús de la força. He sentit autèntiques barbaritats en boca d’alguns polítics del nostre àmbit estatal que no tenen ni idea de la història de Palestina ni d’Israel ni del que es cou allà a dins, però que s’atreveixen a dir qualsevol bajanada en nom de la llibertat i el dret dels estats a defensar-se. Quin paper més trist el d’alguns països, com els Estats Units que veten contínuament qualsevol resolució de l’ONU. I el pitjor, no deixen que això es refredi alimentant la guerra amb l’enviament d’armes: cal enriquir-se, en aquest sentit la indústria armamentística es frega les mans, car la guerra és part de la seva subsistència. Ara, com a última sortida, surt a la palestra el tema dels dos estats, que no és gens nou, fa dècades que se’n parla, però mai s’ha arribat a un acord. Quina necessitat té Israel de l’existència dels dos estats, si gairebé té tot el territori? No veu cap necessitat de pactar res, perquè tot està sota el seu domini. A hores d’ara, amb tot el que està succeint, encara més. És d’aquesta forma que s’han anat lligant els esdeveniments fins a formar el ‘millor dels mons possibles’, especialment pels israelians que han forjat el seu món en detriment dels palestins, que s’han quedat amb un món ‘no-possible’. La vida embolcalla la comicitat, si no fos perquè és tràgica. La vida és seriosa, molt sovint és tràgica i de vegades còmica.