Tot ens toca

Davant els problemes que hi ha arreu del món —guerres, fam, penúries, violència— que hom pot mirar de manera despreocupada, fins i tot de forma egocèntrica, atès que es podria pensar que tals esdeveniments o circumstàncies no els afecta directament, perquè estan lluny i no fan perdre la son, sempre surt al pas aquella vella dita llatina que diu així «humani nihil a me alienum puto»; és a dir, ‘res del que és humà m’és aliè, tot el que és humà en toca’. Sembla estrany, però per molt que hom vulgui alliberar-se’n d’aquesta realitat molesta i inoportuna, no deixa de ser una veritat, un interrogant damunt la consciència, que fa repensar dia sí dia també el paper de l’ésser humà en el món i el dilema de la maldat. Fortuna o desgràcia, bé o mal, riquesa o pobresa, guerra o pau…, tot ens toca, perquè és part de l’existència. Aquest ‘tot ens toca’ ens endinsa en l’experiència de l’alteritat, res a veure amb la indiferència generalitzada o de l’obsessió per la neutralitat, car té la capacitat de convertir-se en un nosaltres mercès a la mirada d’un tercer. Som hostes els uns dels altres, segons explica Daniel Innerarity a Ètica de l’hospitalitat, exigència fonamental que ajuda a no alienar-se en un món desnaturalitzat on no existeix la resta, perquè, en definitiva, és la que qüestiona la totalitat. Segons exposa el mite bíblic de la creació, mentre que els primers set dies són un assumpte diví, en el vuitè dia comença la història, que és quan intervé pròpiament l’ésser humà i deixa la seva petja amb l’exercici de la seva llibertat. I és precisament tal llibertat que el porta a errar. I això estarà present al llarg de tota la història humana. El sentit del relat no és fer veure la debilitat de la naturalesa humana, sinó la de deixar per sabut, d’antuvi, que el mal en el món és obra nostra i, a continuació, ja que és així, som responsables del sofriment de cada persona, sobretot des del moment que sobresurt la injustícia i la misèria. El mal és causat per tots nosaltres amb llurs actes com també a través de l’oblit. El mal no existeix fins que el fem, com la mateixa bondat, no existeix fins que la practiquem. El sofriment és un escàndol, o Dionís o el Crucificat, Nietzsche dixit. Heus ací l’ambivalència humana, mentre que un és feliç i se sent totalment realitzat, el veí del costat sent la vida talment com si fos una malastrugança, un pou sense sortida. Tot això és perceptible immediatament, per exemple, quan entres en un hospital i t’adones que allà hi ha gent que pateix, sents les veus dels malalts, àdhuc la seva angoixa. Mentre un neix a qualsevol racó del món, n’hi ha un altre que mor. Així és la vida. Nosaltres gaudim de pau, però hi ha països que estan submergits en conteses gairebé permanents. Actualment, com si fos un malson, hi ha un munt de conflictes i guerres arreu del planeta: la més mediàtica i sonada fins ara és la de Gaza —qualificada d’autèntic genocidi—, la de la República de Sudan, la d’Ucraïna-Rússia, Iemen, Somàlia, Etiòpia i així altres, sense oblidar la tensió creixent del conflicte gazià a Cisjordània, en el sud del Líban, especialment ara amb la mort d’un dels caps de Hamàs, Saleh al Aruri, a Beirut i la del mar Roig amb els insurgents houthis que barren el tràfic de mercaderies com a font de pressió contra Israel i els països occidentals. Què passarà ara després de les dues explosions a la rodalia del cementiri de Kerman a l’Iran, mentre se celebrava l’homenatge al general Soleimani assassinat en el 2020? Hi ha hagut més de vuitanta morts i un nombre considerable de ferits. Tot són dubtes, de moment. Altres conflictes que no podem descurar són el d’Afganistan, Haití, Myanmar, a les zones rurals de Mali, Níger, Burkina Faso. Mentrestant, l’enfrontament entre Hamàs i Israel ha provocat un augment de la judeofòbia per la crueltat emprada per l’exèrcit israelià contra la població civil. Ni en la part del sud de la Franja hi ha seguretat. Metges sense Fronteres dona fe de la magnitud d’aquesta massacre: infants amputats, amb cremades de diversa consideració, dones embarassades que no poden arribar als hospitals a causa dels bombardejos indiscriminats, cases totalment destruïdes, hospitals, ambulàncies, personal sanitari i pacients no s’han pogut deslliurar dels combats ni dels atacs, han esdevingut part de l’objectiu bèl·lic comès per Israel. Prou d’aquesta manca d’humanitat! Què passa per la ment d’un soldat, molts d’ells reservistes, quan mata a un infant que és totalment aliè a la guerra? Pot dormir tranquil? Què és el que està fent Netanyahu? Una neteja ètnica? Té consciència? Mentre que tots nosaltres celebràvem l’entrada del nou any amb bons desitjos, cava i raïm, la població gaziana —i així altres— intentava salvar la vida, sense l’esperança de poder celebrar res que no fos que havien sobreviscut un dia més. Ni els acords d’Oslo (1993-1996), ni la cimera de Wye River a Maryland, Estats Units (1998) ni el ressuscitat «Full de ruta» (2003) no han arribat mai a cap solució. Potser hauríem de considerar el que deia Kant en l’opuscle La pau perpètua quan afirmava que no és vàlid cap tractat de pau que s’hagi celebrat amb la idea secreta d’iniciar novament una guerra futura. Això seria tan sols un armistici, un ajornament de les hostilitats, però no la pau.