Nadal

Digueu-me persona antiquada o anacrònica, però encara soc d’aquells que passa gust fent el pessebre. Un pessebre força especial, on els moixos campen pel teulat del naixement i els ratolinets són més grossos que no pas els moixos, on galls dindis es barregen amb porcs al bell mig del camí que porta cap a l’entrada del portal. A banda i banda del betlem, un expositor amb una dona que ven pans o els regala i una altra fent bunyols, mentre un pastor porta un feix de llenya a les espatlles per a escalfar-se de la serena de la nit, i àngels amb rínxols i mig despullats recolzats entre les roques de les muntanyes. Tot molt pastorívol i naïf. És la senzillesa de l’ordinari que en qualsevol racó amaga quelcom inefable i màgic. Només ens cal estar amatents. Probablement, tot això sigui massa infantil, barrejat amb una certa ambigüitat de sentiments, però que més dona, hem de recuperar la innocència del principi. Nadal, època de retrobament, de reunificació familiar, d’obligacions que tenen a veure amb dinars i sopars d’empresa, d’amics i companys, de repàs anual on les problemàtiques lligades a les relacions personals i socials, normalment ensopides durant la resta de l’any, s’amplifiquen en aquests dies més que mai. Qui es troba sol, s’adona que està sol i, així que, tempta de fugir cap a paratges remots on el sol escalfa la fredor de l’ànima provocada per les mancances. D’altra banda, qui no està sol, prova en un moment o altre, el sentit de les nàusees: massa regals, massa diners, massa menjar, massa bon Nadal!, o Bones Festes! Potser, tot això té a veure amb les nostres incomprensibles nocions arquetípiques, d’una mítica condició arcaica i feliç a la qual, presumptament, estem predisposats. Per ventura, s’originà en aquell remot context que va del paganisme al cristianisme. És la simple nostàlgia que provoca que tinguem sentiments antagònics i que posa a l’ésser humà davant d’un esdeveniment híbrid entre devoció i consumisme. Una efemèride que alhora és el resultat d’un episodi ambigu, d’imperfectes combinacions entre món antic i cristianisme. Per a molta gent és un escàndol l’absurditat del llibertinatge que ens envolta, els jocs d’atzar, el consumisme desmesurat com una manera de celebrar el regne de l’esperit; són les contradiccions de la mateixa vida, que ens mostra, per exemple, la semidivinitat del Pare Noel o com coi el vulguem anomenar, en un temps que hauria de ser totalment dedicat a l’íntima preparació d’una edat nova i salvífica, sempre necessària per a tots, malgrat els prejudicis. Tot això, tan sols promou el sentit de confusió que creix entre els cristians des de fa segles. Massa execracions, censures eclesiàstiques, anatemes residuals escrits en molts documents.

El món de fa uns minuts ja no és el mateix del d’ara, perquè tot canvia i res roman igual; de la mateixa manera, unes religions neixen i altres s’esvaeixen, unes succeeixen a altres. Cadascuna deixa la seva empremta, mai és completament nova. I en aquest sentit, el cristianisme no va ser una excepció, des del moment que va incloure en el seu sistema, naixements prodigiosos, influències astronòmiques i mítiques edats d’or. Nadal en fou contaminat, donant a les cerimònies un caràcter atàvic. Per tant, el seu context mític i ritual mostra lligams ancestrals que ens porten a un imaginari contradictori entre dos mons: pagà i cristià. El cristianisme mai s’ha alliberat d’explícites matrius precristianes. El temps també hi juga un paper important, que és com mesurar l’espai, reglar la vida. I per això tenim el calendari que marca el tempus de cada època. Les societats antigues observant la naturalesa, mesuraren el temps: el cicle del sol, el de la lluna, o de les estacions, etc., foren els elements essencials. Les dates dels solsticis i dels equinoccis començaren a ser individualitzades, conegudes i celebrades, i fins i tot, usats com a moment d’inici o de fraccionament, del cicle anual. El temps lunar, més breu, era encara més fàcil de veure, mirant les fases de la lluna. Probablement, aquestes diferències determinaren el mode de vida i de producció. Pastors i agricultors, es regiren pels moviments dels astres, de la lluna i dels períodes estacionals. Enmig d’aquests moments cíclics de «passatge» hi havia les festes i el desenvolupament dels ritus. Així va passar amb el calendari cristià i occidental, fruit d’estratificacions, fusions, estandarditzacions, mutacions i correccions que s’han anat fent al llarg del temps fins a arribar a l’actual. Festegem, doncs, un esdeveniment del qual, paradoxalment, no en sabem res. Potser l’únic fet remarcable és que Jesús va néixer. Amb ell, la religió ha construït alguna cosa de sublim que, per mitjà de rituals, contes, metàfores, comentaris, cançons i un llarg etcètera de literatura i cinema, barrejades amb el folklore de cada poble, regió o país, treu de nosaltres el millor que som.