La hipèrbole i les Pringles

Com els moscards en l’estiu un dia te’n adones que una paraula ha envaït les notícies i articles dels diaris del país i s’escampa com una plaga informativa amb moltes picades molestes com les dels insectes. En benefici de les Lletres, convé distingir entre la recent aparició immoderada de la paraula hipèrbole en els mitjans de comunicació i el recurs literari al qual escriptors i periodistes han recorregut de sempre com quan Quevedo creà el vers de l’home a un nas encolat o quan un periodista es refereix a Nadal com el déu de la terra batuda. Els escriptors, en vestir-se de redactor, no tenen cap problema en emmetxar d’opinions la seva tendència narrativa i utilitzar la hipèrbole com embelliment literari.

Fa dies un diari recull que el partit socialista denúncia que el líder del PP continua abonat a la hipèrbole. Un dia més tard, un prestigiós diari de Barcelona publica un article de fons amb el títol L’Espanya de la hipèrbole. Són només dues aparicions d’entre les moltes que ja hiperbolitzen i quan em vaig demanar quin podria ser l’origen del contagi, la intuïció em dirigí a la premsa americana. El 6 desembre l’ex-congressista republicana Liz Cheney manifesta al Washington Post el seu temor que una victòria de Donald Trump en les eleccions del proper novembre podria significar la fi de la República. El periodista conclou que la declaració de Cheney «no és una mera hipèrbole». Cap dubte, el virus ens ha arribat de la parla contagiosa dels EUA. Absolutly.

Fent una volta pel curiós món de les esdrúixoles se’m dibuixa la hipèrbola que no és el femení de res sinó el lloc geomètric dels punts del pla per als quals és constant la diferència de les distàncies a dos punts fixos denominats focus. Mal d’entendre, sort que tot d’una m’apareix la figura geomètrica del paraboloide hiperbòlic amb dos gràfics: la sella de muntar i l’aperitiu Pringles. Fredric Baur, un expert titulat, fou el que resolgué el problema de la trencadissa de les patates fregides apilant-les dins un recipient cilíndric resistent per encabir-les en un format amb curvatures que impedia que es rompessin com passava amb les llises. La meva filla potser recordi com l’apercebia quan, de compres, es disparava com un coet cap el prestatge del paraboloide més deliciós del súper. Va per ella.