Negar l’evidència

Us imagineu un món on no et pots refiar de la ciència? En especial, un món immers en un temps extraordinari de canvi global, escalfament del planeta, crisi de la biodiversitat, contaminació, esgotament dels recursos, reptes migratoris i molts més desafiaments a venir, les conseqüències dels quals encara no podem sospitar. Em considero una optimista empedreïda; malgrat això, negar l’evidència en aquests moments em sembla d’una perversitat perniciosa.

En l’era de la postveritat, tot és vàlid. La sobredosi d’informació a la qual estam exposats no hi ajuda, certament. Antivacunes, negacionistes de l’escalfament global, terraplanistes i un llarg etcètera de conspiranoics es basen en el fet que la informació científica (demostrada empíricament) està manipulada i habitualment recorren a falsos experts perquè refutin les seves teories.

Remuntem-nos en la història per veure quin és l’origen del negacionisme del canvi climàtic. L’any 1988, les Nacions Unides varen crear l’Organització del Canvi Climàtic, en què científics de tot el món es van reunir per actuar contra el que ja es va començar a conèixer com a Greenhouse Effect o «escalfament global».

Aquell mateix any, el científic James Hansen, de la NASA, va comparèixer davant el Senat dels Estats Units amb un missatge urgent: «L’escalfament global és més greu del que podem descriure amb precisió, i manté una relació directa de causa-efecte amb l’anomenat efecte hivernacle». Els efectes devastadors dels combustibles fòssils sobre el clima no eren cap misteri. Científics de tot el món estaven d’acord amb Hansen, i els líders mundials li van prendre la paraula: polítics com Tatcher o Bush tenien discursos que avui ens costaria creure.

La líder conservadora britànica pensava que els efectes dels gasos hivernacle suposaven un perill tan gran com les guerres convencionals. Per la seva banda, Bush va admetre al final del seu mandat la gravetat del canvi climàtic. La Casa Blanca va emetre un informe on es reconeixia que la espècie humana és la principal causant de l’escalfament global, fet que comportava «greus riscos per a la seguretat dels Estats Units».

Tot semblava a punt per actuar. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer en televisió, en horaris de màxima audiència, els primers «experts» que qüestionaven el canvi climàtic: Myron Ebell, Fred Singer, Jerry Taylor o Marc Morano, entre d’altres. Una operació molt ben engirgolada destinada a qüestionar i ridiculitzar l’amenaça de la crisi climàtica per tal de manipular l’opinió pública. Tot plegat, un gran aparell de comunicació dissenyat i finançat per la indústria petroliera, i d’altres, durant els últims trenta anys per convèncer al món que la ciència s’equivoca.

Sembla mentida, però aquella operació va entelar el que semblava una de les primeres grans accions mundials per frenar el canvi climàtic, i el seu efecte encara dura. Són diversos els partits polítics que s’aferren a arguments que han calat, com ara que el canvi climàtic forma part d’un procés natural, que és un nou cicle o el més còmic de tots: «Què vol dir que hi ha escalfament global, si fa molt de fred?».

El cert és que l’escalfament global és un fet sobre el qual hi ha un ampli i innegable consens científic. Si no, només cal que doneu un cop d’ull a les notícies: grans sequeres, inundacions, temperatures rècord, incendis... Tot normal i bé, com diria n’Antonio Turiel.

Sembla clar que el pensament crític no té cabuda quan l’evidència significa baixar-se dels privilegis propis, deixar de banda l’individualisme, pensar fora del quadre. És una operació molt més gran que aquella que finançaren les petrolieres i les grans empreses: desmuntar l’statu quo no sembla d’interès públic, malgrat l’evidència. És un exercici de valentia política, d’honestedat, de creure en l’interès comunitari (i del planeta!) per sobre del gran aparell econòmic.

Aquest és el repte que ens planteja el que Jorge Riechmann ha anomenat el «Segle de la Gran Prova». L’única manera d’enriquir el discurs públic sobre les transicions cap a una societat justa i sostenible seria pensar i definir junts aquestes «utopies reals» que obren una finestra a l’angoixant present. Qui vol saltar de la roda?