Retalls: ‘Barbie’ i la visita del Papa a Portugal

Entenc el mot retalls com a fragments o passatges que donen peu a diversos discursos, parlats o escrits. Aquí us en deixo dos. El primer té a veure amb la pel·lícula Barbie, que no ha passat desapercebuda pel gran públic, el segon una frase del papa Francesc en la Jornada Mundial de la Joventut a Portugal. En aquests dies estivals que els infants estan més lliures de responsabilitats escolars, una de les activitats que se solen fer, a més de rondar per la platja, colònies, campaments i altres accions afins, és anar al cinema. És un component més de l’oci estiuenc que algunes productores cinematogràfiques aprofiten per a llançar l’ham amb espectaculars estrenes i així seduir el possible consumidor. El màrqueting hi fa molt per a satisfer les necessitats lúdiques de la gent. El mateix passa a l’època nadalenca. És una cosa que tenen molt ben estudiada psicològicament, és a dir, saber atraure d’alguna manera la gent al cinema. Ara ens ha arribat dues pel·lícules totalment diferents, de les quals, ens han martiritzat amb la seva publicitat, la de Barbie i Oppenheimer. Davant tanta propaganda i els bons comentaris dels cinèfils, una padrina va agafar els seus dos nets, un nin i una nina, i varen anar a veure Barbie. Els comentaris que s’havien fet de la cinta fins aleshores eren òptims, ja que ha esperonat l’empoderament de les dones, s’ataca els aspectes negatius que ha tingut el patriarcat en la nostra societat, és una veritable oda al feminisme, acompanyat pels tres etcèteres de sempre o punts suspensius habituals. I ens presenta un món utòpic, una vida ideal a Barbieland, un món de rosa i a la vegada un món real, en el qual has de combatre per a ser tu mateix. A més, és una pel·lícula, acta per a tots els públics i s’està convertint en una de les més taquilleres de la història amb una velocitat tant impressionant com inesperada. Tot molt positiu. La padrina, així ho pensava ella, estava ben informada del que anava a veure. Però, una cosa és el que diuen els altres i una altra ben diferent és com tu ho perceps i l’interpretes. Per a ella i els seus nets, el film fou una decepció en majúscula; la resta, probablement ho veuran altrament. Hi ha per a tots els gustos. Segurament que un servidor s’hagués aixecat i marxat sense més contemplacions; en canvi, ella i els infants varen aguantar tota la projecció, ja que les entrades no les regalen. El nin, a punt de fer dotze anys, va dir que era la pitjor pel·lícula que havia vist mai, i es va quedar amb això: gent que deia tothora paraulotes i s’emborratxaven, un exemple no gaire adient, ara que sembla que qualsevol festa sempre ha d’acabar en alcohol a la sang. La nina, de la mateixa edat que el nin, més o manco quelcom semblant. La Barbie de carn i ossos, la va decebre, no s’esperava això. I la padrina, que estava d’acord amb els infants, va afegir que és una pel·lícula que exhibeix i fomenta un capitalisme a ultrança. Un mal ús del llenguatge, borratxeres i capitalisme, uns valors més que discutibles, però que trampegen de pinte en ample en la nostra societat com si fos la situació més normal del món. Disgusta i fa mal a les orelles, almenys a mi, com infants i adolescents fan ús d’un llenguatge barroer, brut i indecent, a vegades, amenaçador. Qualsevol frase que diuen és acompanyada per una sèrie improperis que, al capdavall, no són realment necessaris i embruten la comunicació. A casa, quan era petit, ningú deia cap paraula malsonant, i si se’ns escapava alguna, la mare ens ho feia saber. Tot comença per domar la llengua, tenir el control del llenguatge. Que hem de dir de les intoxicacions etíliques, el desenfrè de les begudes alcohòliques s’han normalitzat en qualsevol festa de cap de setmana i quan arribem les festes majors i l’estiu, aleshores com cavall desbocat, un dia sí l’altre també. És aleshores que el civisme perd el control. I pel que fa al capitalisme, aquest aposta exclusivament cap a les lleis de la selva —els «private equities», per exemple—, puix que amb els diners s’obren totes les portes sense limitacions ni d’espai ni de temps. Tal capitalisme desfermat dona peu al liberalisme econòmic del «laissez faire, laissez passer» (deixeu fer, deixeu passar). Albert Einstein, en el seu llibre Les meves creences qualificava el capitalisme com la font de tots els mals, una mena d’anarquia econòmica que incitava a mirar només per a un mateix. I una de les coses pitjors que provoca en l’ésser humà és que s’extralimita. I cita el sistema educatiu on s’ensinistra als estudiants en el culte de l’èxit adquisitiu com a preparació per a la seva futura carrera, talment com passa avui. En això no ha canviat gaire.

El segon retall té a veure, com hem dit al principi, amb la visita del papa a Portugal arran de la Jornada Mundial de la Joventut (sigles JMJ), que s’ha esdevingut del 2 al 6 d’agost. Aquí no m’entretinc amb l’èxit o no de la visita o si va connectar o no amb el jovent, sinó més aviat amb una frase, entre altres, que els hi va adreçar en la cerimònia d’acollida, que és aquesta: «A l’Església hi ha espai per a tothom. Per a tothom. Ningú no hi sobra. És per a tots, siguem joves i vells, sans i pecadors». Certament, bonica frase, però lluny de la realitat d’una Església realment acollidora. Salvant les distàncies, em recorda l’axioma de l’edat mitjana, «fora de l’Església no hi ha salvació», que amb la teologia de l’alliberament fou capgirada dient que «fora del món no hi ha salvació», ja que formen part d’ell. Em pregunto si hi ha espai per als teòlegs, homes i dones, que discrepen intel·lectualment dels dogmes i d’algunes tradicions, àdhuc de la mateixa cristologia i soteriologia, que tenen una veu pròpia i que es qüestionen críticament el paper de l’Església en el món. Hi ha teòlegs que han estat censurats, se’ls ha fet callar, ens hi han llevat la llibertat de càtedra, fins i tot han estat apartats de la docència acadèmica. Em pregunto si hi ha espai per una dona sacerdotessa en el catolicisme més enllà de fer de catequista, endomassar altars i netejar les esglésies, talment com n’hi ha en altres confessions cristianes i en el judaisme amb dones rabines i en l’islam amb dones imams; em pregunto si hi ha lloc per als homosexuals, quan són qüestionats ara i adés per una part de l’episcopat espanyol, que retreuen sovint que la seva desviació sexual és una malaltia que té cura. Fins i tot el papa ha estat ambigu respecte a l’homosexualitat, potser per por o prudència davant els sectors més tradicionalistes i conservadors de la cúria romana. Per ventura els bisbes tenen com a llibre de capçalera la Imitació de Crist de Tomàs de Kempis, que subratlla desmesuradament els valors virils de l’home, capaç de fer front a totes les temptacions. La dona no surt ni una sola vegada com a protagonista de la virtut —excepte la Verge—, caldria que fos més viril. Potser aquí la raó d’algunes pintures de dones santes, com la de Teresa de Jesús, on es ressalta ostensiblement el borrissol del llavi superior. Tanmateix, el prototipus d’home homosexual ja no és el mateix que abans, ara pots veure homes ben barbuts i fornits que de lluny podries considerar com a prou masculins i ser gais. De totes maneres, cal situar el llibre de Kempis en la seva època, la del segle XV, i que no té res a veure amb els avenços científics que s’han fet en els darrers segles. No sé si hi ha espai per a una Església democràtica mentre que sofrim una de piramidal des de fa segles, on sovint els catòlics són persones sense veu ni vot, o amb veu, però sense vot, que coarta la llibertat. Gràcies que s’ha superat —més o menys— els anomenats estats de perfecció, on els laics eren considerats cristians de segona. La percepció d’una Església comunitària, servicial i domèstica, on tot es comparteix fraternalment, només està en la ment d’alguns bisbes que no baixen al carrer i es perden entre la multitud. El bisbe Òscar Romero, assassinat per defensar els drets humans, va dir que va començar a ser bisbe realment quan va sentir la veu dels humiliats, dels perseguits, dels més pobres i va actuar en conseqüència. El mateix va fer Gandhi, quan va tornar de la seva missió sud-africana, va voler conèixer el seu poble i es va dedicar a córrer tot el país per així escoltar el seu cor. No sé si realment hi ha lloc per a tothom en l’Església, quan està més preocupada per mantenir el seu poder, car s’identifica més amb poders establerts i que es deixen instrumentalitzar, amb espiritualitats alienadores que no tenen res a veure amb la qualitat de vida: estructures poc democràtiques, règims conservadors i autoritaris, sentiments de culpabilitat, manipulació a través de la por, vigilància moral dels ciutadans…, tot això i més ha suposat un veritable contrapès existencial difícil de manllevar de cop. Tant de bo, les paraules del papa, tinguessin el ressò que cal i alguna cosa canviés verament.

Suscríbete para seguir leyendo