Fatalisme: la pressió demogràfica aliena, les corrents migratòries; la inèrcia de un model econòmic de baixa productivitat, demandant de mà d’obra poc qualificada; juntament amb l’atractiu del benefici fàcil fruit del malbaratament del capital natural en sol urbà; totes elles conformen unes forces front les quals el subjecte polític «ciutadà de les Balears» res pot fer més que acotar el cap, impotent. I veure com cada any que passa se degrada el seu entorn natural. I doler-se del idioma, cor de la seva cultura, en dissolució gradual vers la irrellevància.

Agència: els factors abans esmentats mos condicionen però no mos determinen. Com el vent, les ones i la corrent condicionen, però no determinen, el rumb d’un veler amb un bon patró. Aquest té les veles i el timó. Les institucions balears disposen de la política urbanística (no així la política migratòria, competència de l’Estat i de la UE).

Tenim agència, podem controlar el sostre demogràfic de les nostres illes. No del tot, però sí bastant. Després direm com. Si renunciem a exercir aquesta agència, doncs sí, 1,5M al 2030 i més de 2M al 2050, amb tota probabilitat.

Renuncia: hem d’acceptar que, del trinomi «membres de la UE/llibertat de residència, preservació de capital natural/cultural i habitatge econòmic» sols en podem tenir dos: si estem a la UE i volem preservar el capital natural, l’habitatge ha de ser car. Si volem habitatge econòmic i capital natural, hem de sortir de la UE perquè no podem reconèixer el dret de lliure residència; i si volem UE i habitatge econòmic, hem de renunciar a preservar el capital natural.

I no podem sortir de la UE: no està en les nostres mans -ni mos convé gens-. Així, hem de triar entre preservar el capital natural i cultural per a les properes generacions front a disposar d’habitatge i places barates. Aquesta elecció és, al meu parer, la principal decisió política que la ciutadania de les Balears ha de fer, tant si vol com si no...doncs no decidir equival a contemplar passivament el sacrifici inexorable del entorn.

Aquí defens prioritzar l’entorn. Com? amb una política urbanística el més semblant possible a «ni un m2 més de sol natural o agrícola per ser urbanitzat». Decisió secundària: màximes facilitats a les reformes i rehabilitacions.

Així, el increment d’oferta residencial i turística serà molt escàs, per tant el sòtil de població «legal» estarà limitat. El mercat ajustarà els preus al nivell que equilibra oferta i demanda. El nº de llars i places turístiques posarà el límit al nombre de ciutadans més població flotant a les nostres illes.

Conseqüència immediata: el valor del immobiliari se incrementaria amb més intensitat. Per tant, les activitats econòmiques suportades per aquest factor més escàs haurien de ser més productives, requerint necessàriament de mà d’obra més qualificada, que cobraria necessàriament millors sous (amb els que pagar habitatge més car, com ja s’ha dit). El mercat pressionaria cap a un creixement qualitatiu, no quantitatiu. I ho faria sol: els models de negoci més productius captarien el immoble escàs en mans dels menys productius.

Don per fet que la pressió de demanda residencial i turística es mantindrà forta. Si això canvies -que no ho crec-, deixaríem de tenir aquest problema i en passaríem a tenir d’altres molt pitjors.

També descart que, eliminat el creixement quantitatiu, el creixement qualitatiu degut al major valor afegit dels productes i serveis no arribés a comparèixer. Aquest escenari es podria donar en absència de iniciativa empresarial capaç de treure profit de les noves circumstàncies i/o en l’absència de capital humà prou format. El risc existeix, sens dubte, però és baix: som una societat emprenedora. És un fet.

Així, seriem una comunitat amb un nivell de vida car i amb bona preservació del entorn, com la que es dona a d’altres indrets europeus, on no tothom hi té cabuda. Aniríem recuperant les posicions en el ranking del PIB per càpita que hem anat perdent des de fa ja massa anys. Evitaríem unes illes massificades amb qualitat de vida degradada comparativament on, això sí, tothom qui volgués s’hi podria establir.

I què en farem de la immigració irregular? Pens que no tenim eines. Però el que no hem de fer és facilitar l’urbanisme de fets consumats. Per això hi ha més lloc al continent. Per altra banda, veiem com la major part de països asiàtics estan sent capaços de millorar el nivell de vida dels seus ciutadans. Fer el possible per ajudar a replicar aquest èxit a Àfrica no ha de ser utòpic a llarg termini. Amb tot, no ens preocupem massa del que no podem gestionar.

I no, l’escenari ideal (nivell de vida alt, bona preservació de l’entorn i habitatge econòmic) no és realista. Trieu. Heu de triar. Si no, triaran per nosaltres...