Després d’un parell de setmanes intentant-ho, he pogut veure Alcarràs. Em sum a les veus que me l’havien recomanada, donat que m’ha encantat. És una pel·lícula especialment bonica, però també és d’aquelles que presenta més d’un tema i que, com una ceba, amb el pas dels dies et fa reflexionar descobrint noves capes.
Aquesta fornada de directores, que no tenen por de fer cinema en català amb accent, ens està demostrant com narrar històries del dia a dia i a l’hora afrontar els grans temes del nostre temps. I a més ho fan rebent reconeixement internacional, com la mateixa Alcarràs demostrà guanyant el festival de Berlín.
Del film destaquen moltes qüestions, però consider que el que més ho fa és la inqüestionable realitat del que ens mostra. Aquesta sempre està present, a tots els nivells. Un exemple perfecte és la família, en la que tots projectem més d’un personatge del nostre propi cercle. I és que aquesta realitat afecta a tots els nivells de la història i especialment ho fa amb la principal qüestió de la pel·lícula: la fi del món rural com l’enteníem fins avui.
La realitat dels dies que ens toquen viure piquen a la porta de la família protagonista en els primers minuts; hauran d’abandonar la seva explotació familiar per interessos del propietari de la terra. A més, no ho fa per posar un hotel o un altre negoci amb connotacions dolentes pel públic avesats al cinema americà. Ho fa per posar un parc de plaques fotovoltaiques. La realitat, com sempre, ens posa en situacions complicades.
Curiosament en aquesta legislatura a Balears s’ha obert un debat que pot evocar molt al conflicte que viuen els protagonistes d’Alcarràs. L’important avenç de les energies renovables per assolir els objectius en sobirania energètica, s’ha volgut contraposar amb la utilització del nostre sòl agrícola pels productors mallorquins. A illes com les nostres, el territori és molt limitat i això fa encara més intens el debat sobre per què fem servir el nostre territori.
Però no crec que hàgem de caure en el pessimisme amb què conclou el metratge. Guanyar en sobirania alimentària i energètica a la vegada és possible i s’està demostrant. Iniciatives com la creació d’una empresa pública d’energia o el foment de comunitat energètiques ens fan ser més sostenibles pel que fa a energia. A l’hora l’obligatorietat d’aconseguir un percentatge mínim obligatori de producte local pels hotels a la nova llei de turisme o el pla per oferir compost a preu públic, faran més fort el nostre camp.
Per tant, em quedaré amb el meu personatge preferit, el gran dels nets. Mentre tot al seu voltant el convida abandonar el camp, ell vol continuar les passes de la seva família. Si oferim recursos perquè els nostres productors i productores siguin competitius i es puguin guanyar bé la vida, voldran cultivar el nostre menjar. El futur necessita joves que vulguin cultivar el camp i espai per a plaques solars, potser són altres coses de les quals podem prescindir.
