Tornem una altra vegada sota l’empremta de sant Antoni, Abat, al qual se l’atribueixen infinitat de tradicions, costums, anècdotes, folklore, cançons populars i tantes altres coses relacionades amb la demonologia, supersticions i miracles, mentre que passa totalment desapercebuda la seva realitat històrica. Cal recordar que és considerat el pare de l’anacoretisme i revulsiu espiritual per a la societat egipciana d’aleshores i que a través de la traducció llatina de la «Vida d’Antoni» per Evagri d’Antioquia, de la grega d’Atanasi d’Alexandria i de la vox populi s’introduirà cap a Occident. Tot i que hi ha matisos respecte a l’ús dels mots anacoreta, eremita o ermità, summament afins, però distints, la historiografia antiga els ha emprat de manera desordenada sense especificar el significat de cadascun dels vocables. En l’anterior col·laboració fèiem referència al terme anacoreta, com a persona desplaçada... per un temps, o de manera definitiva, d’un cenobi o de la vida comunitària. Respecte al mot eremita (que prové de l’etimologia del desert, el ‘que viu en soledat’ o ‘lloc solitari’) que tant pot ser que una persona que hagi viscut en comunitat o no, probablement s’adiu més com a terme neutre, conforme a la vida del nostre sant. Foren els deserts d’Egipte, Síria i Palestina on es formaren les primeres colònies d’eremites i anacoretes, escollint un estil de vida solitària. Comença així l’«epopeia del desert». En el segle IV de l’era comuna, Nitria, a la vorera occidental del delta del Nil i tota la vall del gran riu fins al sud de Tebes, i en el desert de Judea, ja s’havien instal·lat diverses colònies d’eremites. A Síria, més tard, amb dendrites, estilites, adamites i altres (anomenats sovint «bojos de Déu», per les seves extravagàncies). La majoria eren laics que havien triat la soledat i el silenci, tot «fugint» de la societat urbana característica de la tardoantiguitat. Assoliren renom per la seva vida ascètica, discreció, doctrina i virtuts, esdevenint figures universalment admirades i proposades com a models a imitar, ja que amb el seu radicalisme desafiaven, per dir-lo d’alguna manera, la vida que triomfava llavors en les ciutats de l’Imperi. La veu que clamava en el desert es va fer sentir fins al punt de formar-se una mena de corrent turístic que va desembocar en els deserts d’Egipte. En el fons, la fugida massiva als deserts amagava una silenciosa i heroica protesta contra la relaxació dels cristians, perquè en la mesura que creixia el nombre de fidels baixava el fervor religiós de les comunitats, segurament emparada per la llibertat de culte impulsada per l’Imperi romà que, sota la seva tutela i lliure ja de les persecucions, va donar peu a la relaxació. Les cròniques de l’època són les que comencen a difondre notícies sobre aquests ascetes i eremites que habitaven en els deserts de Síria, Palestina i Egipte. Historiadors, pelegrins i viatgers com Pal·ladi, Rufí, Cassià, Sozomen i Egèria, foren autèntiques fonts testimonials de la nova espiritualitat en què homes i dones esdevenen protagonistes destacats. Les excavacions arqueològiques dutes a terme en el desert de les Cel·les, Nitria, Escete, han tret a la llum restes de morades individuals d’anacoretes corresponents a la primera època. Cada solitari disposava d’entre sis i vuit habitacions (rebedor, taller, oratori, dormitori, cuina, magatzem) i un pati amb un pou, a la manera del que serà més endavant la vida cartoixana. Part del seu temps el dedicaven a la contemplació. L’anacoreta posseïa la certesa que el treball i l’oració anaven a l’uníson en el dia a dia de la seva jornada, ni el treball ha de llevar importància a l’oració ni aquesta ha d’ocupar el lloc del treball. El secret consistia a saber unir harmoniosament treball i pregària, l’«ora et labora» de Benet de Núrsia. La solitud total era practicada només durant un temps determinat. La pràctica demanava que els solitaris visquessin a prop els uns dels altres, perquè la vida en el desert era difícil, gairebé impracticable, on la solitud absoluta i continuada només la suportaven ànimes molt equilibrades i amb una temprança excepcional. Endemés, no era fàcil procurar-se aliment. Aquests inconvenients van impulsar als anacoretes a congregar-se i organitzar-se, aplegant-se al voltant d’un model espiritual, l’«apa» (pare espiritual), com en el cas d’Antoni. Així començaren les colònies dels anacoretes.
Tant la Història Lausiaca de Pal·ladi, com la Història eclesiàstica de Sozomen o les Consultationes Zacchaei et Apollonii atribuïda a Evagri Galo (autoria dubtosa), ens permeten completar un primer esbós de la vida eremítica. Segons Sozomen sorgeix amb força l’antinòmia entre món i cristianisme, com també la fugida al desert a causa de les angoixes econòmiques o per alliberar-se d’uns deutes, o del servei a les armes. Pel que fa a la literatura hagiogràfica del nostre sant, a més de la d’Atanasi, hauríem d’incloure les Vides, baldament de manera abreujada, de la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine cap al segle XIII. En les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell (escrites entre 1495-1513), que es relata la història de la presa de Menorca, el sant apareix entre núvols —com sant Jaume— juntament amb sant Jordi, després de ser invocat pels cavallers i les tropes cristianes, beneint amb la mà dreta i atacant a les tropes mores amb la mà esquerra. Aquell dia se celebrava la seva festa. Cap a finals de l’edat mitjana, el sant gaudeix del títol de protector dels animals. El Decameró de Giovanni Boccaccio fa esment d’aquesta virtut del sant. També sabem que els traginers de Pollença celebraven la seva festivitat des del 1384 com així el recull Gabriel Llompart Moragues en el seu San Antonio Abad y su fiesta en la ruralía mallorquina publicat dins del Boletin de la Camara Oficial de Comercio, Industria y Navegación, núm. 661, p. 207-221 de l’any 1968. Quant a l’hagiografia antoniana —retornant al llibre principal, la Vida de sant Antoni d’Atanasi d’Alexandria—, ressalta dos vessants: el discurs ascètic d’Antoni, probablement excessiu, i el discurs apologètic dirigit a uns filòsofs grecs. En la primera part s’exhorta a seguir el camí de la pietat i de la pràctica de les virtuts dels filòsofs (prudència, justícia i temprança), i de les específicament cristianes (caritat, misericòrdia, fe), instant a la perseverança que salvaguarda les virtuts i reflexiona sobre la inconsistència i la vanitat dels béns terrenals. L’anacoreta mai ha de mirar enrere, i el seu pensament s’ha d’ocupar contínuament en la benaurada estança divina. En la segona part, la nota característica és la lluita contra el dimoni, que subtilment es pot presentar sota l’aparença d’un àngel, d’aquí l’èmfasi posat en el discerniment, per tal de no deixar-se enganyar pels miratges. D’altra banda, hi ha una sèrie de normes fonamentals, com la urbanitat, afabilitat i la cortesia, i saber estar sol. Només sap conviure amb els altres aquella persona que sap viure sola. De la mateixa manera les dones es dedicaren a la vida solitària en els deserts d’Egipte. Així ho testimonia Joan Crisòstom: «No només entre els homes triomfa aquesta vida, sinó també entre les dones». Coneguda és l’«amma» Sinclètica d’Alexandria que va merèixer l’honor d’una biografia, i es va convertir en símbol i ideal de les dones cristianes d’aquell temps i manual de vida per a les recluses solitàries, igual que Antoni ho va ser per a anacoretes i monjos posteriors. Les celebracions de les festes de sant Antoni actualment —evidentment ara mig suprimides per la covid—, les quals comporten força xaranga, disbauxa i glosses pujades de to, en els diversos pobles d’arreu de Mallorca, mostra l’antítesi del que va ser la vida del sant: austeritat i rigidesa. Presumiblement, aquesta festivitat engloba la unió de diverses tradicions paganes i profanes que s’han ajuntat amb la pietat cristiana, una amalgama de la qual fruïm tots nosaltres.
