Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

La setmana dels barbuts, I

La festivitat de Sant Antoni Abat (250-356 o 357), com tots ja sabeu, s’escau a mitjan gener, concretament el dia 17, dins de l’anomenada setmana dels barbuts, probablement la més freda de l’hivern. Segons la tradició, amb algunes variants, els barbuts que l’acompanyen són sant Hilari, el dia 13, sant Pau, l’ermità i sant Maur, Abat, l’un i l’altre se celebren el 15. Setmana dels barbuts, perquè la iconografia així ens ho presenta: amb barbes llarguíssimes que arriben gairebé a la cintura. La tradició popular ha anomenat a sant Antoni com el del porquet o dels ases, patró dels animals domèstics que s’utilitzen en les feines del camp i dels traginers, d’aquí, qui sap, les beneïdes, diferenciant-lo de l’altre sant Antoni, el de Pàdua o de Lisboa, o dels albercocs o del pa dels pobres, que se celebra el 13 de juny, també molt cèlebre dins de la mitologia cristiana. En aquest dia, era costum a la pagesia, que els animals de la casa descansessin i rebessin un bon menjar. Entre nosaltres, hi afegim els foguerons i les torrades, els dimonis, els balls, les glosses, cançons i una gastronomia pròpia: «A sant Antoni li agraden els botifarrons coents i se’n va cap a sa Pobla on tot pica de valent». Sembla que l’origen de la festa de sant Antoni i de les beneïdes és anterior al cristianisme, des del moment que se celebraven una sèrie de rituals relacionats amb la fertilitat dels animals i de l’abundància de la caça. Amb la instauració del cristianisme, els rituals es transformaren en la protecció dels animals. La reproducció del sant amb un porquet al seu costat es deu a una llegenda que esmenta que en el seu camí va trobar-se amb un de ferit, el va curar i, la bèstia, com a agraïment, el va acompanyar la resta de la seva vida. Però més enllà de les tradicions, rituals i celebracions que comporta tal festivitat, caldria ressaltar històricament la figura i el seu context. I és això el que vull fer. Abans de la ràpida propagació de l’islam cap al nord del continent africà, vers el segle VII-VIII, a causa del desgast de Pèrsia i Bizanci pel que fa al control del Mediterrani oriental, la zona era sota la influència cristiana, tant ortodoxa com llatina. Una de les ciutats més notables del moment on es va estendre el cristianisme fou Alexandria —més tard fou Cartago—, que de temps ençà hi vivia una comunitat jueva força nombrosa. Alguns historiadors han apuntat que la presència del cristianisme a la regió —a part dels missioners arribats des de Jerusalem— es va originar per una controvèrsia entre jueus que acceptaren la nova fe i la d’aquells que la rebutjaren. Envers l’any 200 ja hi ha una Església grega dirigida per un bisbe d’Alexandria, amb adeptes tant en l’Alt com en el Baix Egipte. A principis del segle III a Egipte n’hi ha més de cinquanta-una diòcesis episcopals, i la Bíblia ja es llegia en la llengua nadiua, el copte. Els guies espirituals del cristianisme en aquest territori foren eremites individuals, com sant Antoni, que visqué en el desert tot sol des de l’any 285 fins al 305 i, més tard, en comunitats més o menys organitzades sota la regla fundada per Pacomi. Probablement, Antoni, així com la resta d’eremites d’aquestes regions, es varen fixar en el model ascètic dels sacerdots de l’Antic Egipte i, sobretot, de la caritat de l’Església copta que es fonamentava en la vella tradició d’ajudar als més necessitats, acció que demostra com el cristianisme avançava enmig d’una societat que es desintegrava per moments. Més tard, cap a l’any 400, sota el poder de l’autoritat civil, els sacerdots de les religions tradicionals foren perseguits i els seus temples tancats o reconvertits en monestirs cristians, qüestió que promou que el 90% de la societat egípcia ja fos totalment cristiana.

El gran influx i la divulgació del monaquisme, tant en el món oriental com en l’occidental, es deu, en part, a la biografia que Atanasi d’Alexandria va escriure sobre l’anacoretisme d’Antoni, la Vita Antonii. Òbviament, Antoni no va ser el primer anacoreta, però gràcies a aquesta biografia fou el més conegut i, sens dubte, el de més prestigi. La Vita Antonii no és pròpiament una biografia, sinó un mirall que proporciona a la resta un model a emular. Per tant, és més aviat una obra d’edificació, un tractat d’espiritualitat. Alguns han caracteritzat l’obra d’Atanasi com si fos la cristal·lització literària del seu ideal ascètic, sense negar de cap manera el seu valor històric. Potser l’eix fonamental del llibre és la descripció del progrés espiritual, evidenciat per les repetides fugides d’Antoni i les seves constants lluites amb els dimonis. L’anacoreta (etimològicament, persona desplaçada) és el qui cerca la transcendència i s’esforça per arribar-hi, la qual cosa només és factible mitjançant l’anorreament del jo. El lloc que feia versemblant aquest encontre fou el desert, veritable «locus vivendi» on els cristians, homes i dones, buscaven el seu jo més profund i ensems la divinitat. El desert ha estat, dins de les diverses tradicions culturals, filosòfiques i religioses del món, l’espai idoni per a la meditació i la reflexió; espai, sens dubte, de superació i de trobada amb un mateix, i també paratge de fugida dels aldarulls de la vida i del món. En les tradicions religioses de l’hinduisme, budisme, jainisme, judaisme, cristianisme i islam ens trobem amb un gran nombre d’eremites i anacoretes que cerquen en el desert «imaginari» el camí del seu alliberament. El budisme —per exemple— considera el desert l’àmbit apropiat per a la meditació, l’indret en què és possible alliberar-se del sofriment de l’existència temporal repetida indefinidament en el cicle de les successives reencarnacions i arribar finalment, a l’àpex del coneixement, el nirvana. L’anacoreta de la via «jaina» ensenya el camí de la privació capaç de purificar l’ànima de tot allò que la manté en l’existència temporal. La filosofia grega, en canvi, veu en el desert la recerca de la saviesa que no acaba amb la descoberta de la veritat intel·lectual abstracta, sinó que intenta fer-la vida en el marc concret de l’existència quotidiana en forma de renúncia i d’examen constant, talment com ho feren els pitagòrics, cínics, estoics, platònics i fins i tot els neoplatònics. Per a Antoni, el desert captiva i alhora allunya. Fou, per excel·lència, lloc d’aïllament en què hom tem trobar-se amb si mateix. La soledat que comporta el desert allunya plaers i diversions, però no mata el desig, i el combat comença quan s’abandona el món i les relacions socials: amistats, comoditats, il·lusions de poder i de riquesa..., però ambdós, soledat i desert, ajuden a penetrar en l’experiència del desconegut, mentre que succeeix el gran miracle de l’oïda que s’afina i es converteix en mirada contemplativa, retorn a l’interior. El benefici, per parlar en termes econòmics, és abastar la quietud, l’ataràxia, el repòs de l’esperit; al capdavall, l’equilibri i el sentit de la mesura del qui no necessita mirar-se a si mateix, perquè se sent ple de la perfecta llibertat aconseguida. En aquest sentit, Antoni, va fer del desert la seva diòcesi. Malauradament, a més del trobament amb el transcendent, va experimentar la presència inquietant de l’enemic que amb freqüència es manifesta disfressat amb vestits enganyosos que, com un miratge, intenta seduir la ment i fer perdre la lucidesa de la realitat. Aleshores el desert es converteix en lloc de temptació i lluita. L’enemic —que en el costumari antic rebia el nom de dimoni o diable—, és un mateix i els seus antagonismes. Precisament l’etimologia de diable significa «el que divideix a través de la difamació, de la injúria o la falsedat, etc.». En el desert no hi ha escapatòria ni cap mena de subterfugi, tan sols dos camins: la follia o l’absoluta introspecció. És imprescindible la preparació prèvia per endinsar-se en aquest terreny de feres i de visions que obnubilen i fan perdre els sentits. Ací, el desert, encarna l’escola on es forja l’esperit i a la que els místics de totes les tradicions se senten atrets, fascinats pel seu silenci i llur soledat... És la porta d’entrada al paradís perdut. Si el desert pot esdevenir la llar de la desesperació i de la bogeria, cal ser un atleta per a romandre-hi fins a assolir la cima de la plenitud.

Compartir el artículo

stats