A finals del mes de juliol compareixen puntuals les prunes de frare en els mercats. Convé posar-s’hi de bon dematí perquè des de fa uns anys sembla que escassegen. A ca nostra en l’estiu mai no fallava la confitura de prunes de frare llarg (així es com les dèiem) que la nostra mare preparava en una de les fites dolces que marcaven l’any gastronòmic familiar. Enguany, fidel a la tradició, en el rebost de ca meva ja reposen tres pots de vidre esterilitzats plens de la confitura que he elaborat amb un quilo de prunes amb pell i pinyol, 600 grams de sucre i un tassó d’aigua, tot cuit a foc lent dins la greixonera.
Aquesta manera de fer la confitura, sense pelar la fruita ni treure-li, el pinyol pens que té a veure amb la petitesa i la forma oblonga i punxeguda de la fruita, la qual cosa devia fer molt treballós pelar-les i treure-les el pinyol una per una. Aquest, diguem-ne, inconvenient produeix uns resultats exquisits i originals perquè les prunes senceres, un cop ablanides i mòrbides amb la cocció, acaben nedant dins un almívar ambrosíac ni massa clar ni massa espès. Quant als pinyols, només un consell de lògica, evitar que els nins petits i els despistats facin mala via.
El nom de la fruita també té el seu què. El nom genèric és pruna de frare. Desprès d’una investigació soma, he descartat la línia valenciana i la de l’Empordà perquè em duien per un camí que amenaçava en finir a una part de l’anatomia del frare. Consultats diversos còdexs conventuals, he descobert que sobretot des del barroc els frares foren molt bons cuiners i creadors d’excel·lents receptes. Res més lògic que aquest sigui l’origen del nom que a la fi ens ha arribat. Sobre el llinatge, un mini debat. Aquí es coneix la fruita com a pruna de frare roig o pruna de frare llarg. Molt bé. L’únic risc és d’ordre gramatical, cal que la rojor o la llargària no passi de la pruna al frare.
Bon profit.
