Ara fa més o menys un mes que destinàrem aquesta tribuna que ens ofereix el Diario de Mallorca a glossar l’acte d’entrega de la setena edició dels Premis d’Arquitectura de Mallorca, corresponent a obres realitzades entre els anys 2017 i 2019. Allà parlàvem de com els Premis permetien tenir una visió de conjunt de la qualitat de l’activitat arquitectònica i que durant els més de vint anys que fa que es celebren ja podríem dir que han aconseguit formar com un catàleg de l’arquitectura més interessant construïda a Mallorca aquestes darreres dècades.
Si acceptam aquest fet, al marge de possibles oblits i dels errors inevitables que provoca el dictat de la moda, tan mals de defugir per a qualsevol jurat, la pregunta que sorgeix és inevitable: quantes d’aquestes obres premiades estan incloses actualment en qualsevol dels Catàlegs de Protecció d’Edificis que per llei han de realitzar els nostres ajuntaments?
Probablement cap o molt poques.
Evidentment no es tracta ara de reivindicar la inclusió immediata d’aquestes obres en els diferents catàlegs municipals. Catalogar és una decisió que sempre requereix del pas d’un cert temps. Un temps necessari per veure si l’interès de l’obra es manté i, sobretot, d’un temps per aconseguir el consens que permeti que pugui ser considerada patrimoni, és a dir que la puguem sentir com a nostra.
Però clar, quin ha de ser aquest període de temps que sabem necessari?, no és un risc dilatar-lo massa?, no pot passar que mentrestant es perdin obres que mereixien una protecció? Ja fa uns deu anys que des del nostre Col·legi alertàvem de la necessitat d’actualització dels catàlegs de protecció d’edificis i oferíem un inventari d’obres del segle XX a totes les illes que consideràvem que hi haurien de ser incloses. Sortosament alguna ja s’hi ha incorporat, però pensam que aquest procés d’actualització és necessari que sigui constant si no volem lamentar pèrdues irreparables.
Sabem que catalogar és una tasca que exigeix coneixement i responsabilitat. I també consens. I que aquest consens és més difícil en obres que el pas del temps encara no ens ha fet sentir com a patrimoni. Per aquest motiu és tan important la divulgació de l’arquitectura contemporània, ja sigui a través dels Premis, de les guies o dels articles. També per pal·liar la sensació que tenim de vegades: que vivim en una comunitat que aparentment valora acríticament l’arquitectura antiga, però que no és especialment sensible amb la contemporània, sovint identificada amb un negoci immobiliari que no hi té res a veure.
I si el coneixement i la responsabilitat són necessaris, també és imprescindible que en l’elaboració dels catàlegs hi intervenguin sempre vertaders especialistes en arquitectura, històrica sí, però també contemporània. Per garantir la qualitat de les obres seleccionades, sobretot quan són més recents i el pas dels anys no ha pogut actuar com a sedàs selectiu.
Si volem que els catàlegs siguin unes eines efectives per a la conservació del patrimoni, la primera passa ineludible és elaborar una selecció que inclogui totes les èpoques. Entendre que si en el cinema, en la literatura, en la música, acceptam que hi ha obres que tot d’una reconeixem com a patrimoni, és a dir com a nostres, també hauria de ser així en l’arquitectura.
I per poder fer aquesta passa amb garanties és necessària la participació d’experts en totes les èpoques en la selecció de les obres i exigir la seva implicació, responsabilitat i coneixements en la presa de decisions, i també la revisió periòdica dels catàlegs. Després ja vendrà el debat del nivell de protecció que ha de tenir cada obra per fer viable la seva conservació, tal com apuntàrem també en un article anterior. Però si no aconseguim fer aquesta primera passa i superar la tendència a només considerar patrimoni l’arquitectura de fa segles, seguirà passant com fins ara i continuarà havent-hi el risc de ja no ser-hi a temps de protegir obres contemporànies que per la seva qualitat s’ho mereixien.
