La igualtat entre homes i dones és un tema que moltes persones creuen superat. On hi ha desigualtat a Espanya quan xerram de salaris als serveis públics? Com pot ser que un home guanyi més que una dona fent feina a una administració pública? Aquestes preguntes els he escoltades repetidament, inclús al meu entorn més proper.

L’obligatorietat per part de les empreses de més de 50 treballadors de tenir fet un pla d’igualtat fa del seu diagnòstic de la situació actual un mirall on es reflexen moltes desigualtats i realitats que d’una altra manera passen desapercebudes.

La segregació vertical, interinitats, reduccions de jornada i excedències per cura de familiars, incorporació més tardana a l’administració són factors que fan que la bretxa salarial entre el conjunt de dones i d’homes que treballaven a la CAIB durant l’any 2019 sigui de quasi 7.000 euros anuals, i el que és pitjor, s’ha incrementat un 40% en relació a 2015.

Aquestes xifres formen part del 3r Pla d’igualtat del Govern que tot just s’ha publicat (6 de maig). Apart de la bretxa salarial, del seu estudi d’elaboració se n’extreuen conclusions que m’han semblat reveladores. Les dones encara ens veiem obligades a escollir entre feina i vida familiar. És això de per si una cosa negativa? Va en contra de la igualtat entre homes i dones anteposar els nostres fills a la nostra feina? Clar que no, tothom és lliure de decidir el tipus de vida i implicació amb la feina que vol. El que falla aquí, el que em fa reflexionar, és que, en ple segle XXI, on ens omplim la boca els professionals de l’educació xerrant de coeducació, on pareix que totes les barreres estan superades, on la legislació no deixa dubte de la igualtat entre homes i dones, la conciliació segueixi sent un «problema de dones».

Són pocs encara els homes que es plantegen avantposar la seva vida familiar si se’ls presenta una bona oportunitat laboral; menys homes que dones veuen minvada la seva qualitat d’oci pel fet de tenir càrregues familiars i encara manco es senten discriminats verbalment o menyspreats professionalment.

No existeix desigualtat legal i les dones ens sentim igual de preparades que els nostres companys a l’hora de assumir càrrecs de responsabilitat. Però, estem disposades a sacrificar la nostra vida familiar i personal envers la nostra carrera professional? De les conclusions de l’estudi es desprèn que no. Demanades sobre l’interès en promocionar, un nombre considerable de dones respon que no vol assumir aquest tipus de responsabilitats. La causa?, la seva vida personal o familiar els ho impedeix.

És el pla d’igualtat de les empreses una eina útil? Clar que sí, i el seu diagnòstic ens permet fer una fotografia precisa de la situació de les persones treballadores, però també de quins aspectes hem de superar com a societat per aconseguir una igualtat real entre homes i dones que no quedi només en els papers.