Molts ciutadans desitgen, desitjam, que s’acabi el procés electoral a una llunyana comunitat autònoma. Primer de tot perquè estan, estam, farts que els mitjans concentrats a aquesta regió creguin i diguin que el que allà succeeix és el mateix que passa a la resta del país. Si allà plou, a Mallorca plou. Si allà exposa el més insignificant dels artistes, a la resta dels espanyols ens ha de semblar molt interessant. Si un individu és entrevistat al carrer Preciados sobre les polítiques antiinflacionistes del Fons Monetari Internacional, això és el que opina el món sencer. Per descomptat, qualsevol estupidesa que surt de la boca d’un polític d’aquest particular lloc ens ho hem d’empassar tant si ens interessa com si no.
Però la principal raó per la qual alguns volem que els madrilenys votin el 4 de maig és per deixar d’escoltar bajanades, insults i missatges exaltats. Una pancarta posada per Ciudadanos reproduïa cinc paraules: «Traidor, fascista, amargada, parásito, rata». És una descripció perfecta de l’alt nivell intel·lectual de la campanya. Pedres, bales i insults. Sobre aquests fonaments s’ha construït el debat d’aquesta província on alguns polítics consideren provincians a la resta. On la seva presidenta manté que el seu territori «és Espanya». I la resta deu ser Saturn.
El missatge extremista d’aquesta campanya electoral s’ha amplificat no sols per culpa dels polítics i dels mitjans de comunicació. Hi ha un element cada cop més preocupant en el debat públic: les xarxes socials incontrolades. Les xarxes són democràcia. La mentida i l’anonimat són totalitarisme i covardia. Dos exemples radicalment distints. El dia 27, Rotador vomitava a La Vanguardia, el digital més llegit d’Espanya, una referència als menors estrangers no acompanyats: «Son niños con los huevos negros, por la edad, no como vos, que tenés los güevos coloraos, de tanto rascarlos». Un tal jan067K tenia una opinió a compartir sobre la vacunació de les Forces de Seguretat de l’Estat a Catalunya: «Dos vacunas para los picoletos, dos menos para tu abuela». Rotador i jan067K són tan de responsables com aquells que envien bales dins sobres sense remitent.
No cal censurar les xarxes. No cal que els mitjans de comunicació eliminin els comentaris que ens puguin ofendre. No s’ha de prohibir que tothom s’expressi amb paraules recollides al diccionari. Sí que s’han de combatre l’anonimat i la covardia. Sí que és imprescindible lluitar contra aquells que s’amaguen darrere webs anònimes i perfils ocults.
Combatre l’extremisme de paraula en tots els àmbits és una prioritat per aconseguir una societat pacífica. L’altra acció imprescindible és aconseguir classes mitjanes àmplies i no arribar a una situació amb pocs rics molt rics, un grup esquifit que viu sense problemes i un creixement insostenible d’aquells que no tenen quasi res.
Stefan Zweig escriví el 1925 l’article La desintoxicació moral d’Europa. Està enmig de dues guerres mundials. Explica que prèviament a la primera: «A tots els països s’alimentà i sotmeté a una disciplina constant d’odi a l’enemic, obligant a milions de persones de tarannà apàtic a desenvolupar un odi major del que les és propi pel seu organisme i la seva naturalesa». Un cop acabat el conflicte, l’escriptor analitza com han canviat l’objectiu: «La necessitat d’odi col·lectiu segueix en estat latent. El que ha canviat és l’enemic: ja no es tracta d’un enemic exterior de la nació, sinó l’odi d’un sistema vers altre sistema, el que professa un partit vers altre partit, l’odi entre classes, entre races. En essència, però, les seves formes són les mateixes: la necessitat d’enfurir-se com a grup, mostrant hostilitat contra altres grups predomina encara a Europa».
Malauradament, sembla una descripció d’una situació d’ara mateix.
