Fa poc que acabo de llegir la monumental novel·la històrica d’Antonio Scurati, M. El hijo del siglo, guanyadora del prestigiós Premi Strega de 2019 que concedeixen les lletres italianes i té com a protagonista a Benito Mussolini. Generalment no soc massa partidari de lectures de novel·les històriques, però aquesta no es pot encasellar pròpiament dins d’aquest àmbit, més aviat la considero un assaig narratiu basat en les cròniques dels diaris de l’època (Corriere della Sera, Avanti!, Il Popolo d’Italia, La Stampa, L’Ordine Nuevo), revistes, cartes personals, proclames, declaracions, així com les actes parlamentàries de la Cambra de Diputats, on l’autor descriu de manera coherent i veraç el personatge i la ideologia que representa, i que va des de l’any 1919 fins a l’any 1924. Fa uns mesos, a mitjan setembre de 2020, va sortir en italià el segon volum d’aquesta tetralogia, sota el títol M. L’uomo della provvidenza (M. L’home de la providència) i que reprèn la història del Duce i d’Itàlia des de l’albada de l’any 1925 fins a l’any 1932. Segurament que d’aquí a poc tindrem ja traducció castellana. Tornant al primer volum, la història comença amb la creació del moviment dels Fasci italiani di combattimento, format principalment per veterans i desmobilitzats de la Gran Guerra a la plaça de Sant Sepulcre de Milà en el 23 de març de 1919, talment com a una necessitat davant la deriva del país i que representava una alternativa a l’amenaça comunista. Aquí comença pròpiament el feixisme. En les eleccions del maig de 1921, Mussolini fou elegit diputat. Després, el 7 de novembre de 1921 el moviment es va convertir en partit polític amb les sigles PNF (Partit Nacional Feixista). Més tard, el 31 d’octubre de 1922, Mussolini va jurar com a president de la República italiana, sent el governant més jove del país i de l’Europa d’aleshores. La marxa de les camises negres cap a Roma va afavorir que fos instituït com a primer ministre, després de la renúncia del conservador Antonio Salandra, per Víctor Manuel III d’Itàlia. El que va ser ambaixador dels Estats Units en aquells moments, Richard Washburn Child, havia dit que estaven assistint a una meravellosa revolució juvenil; no hi ha cap perill, és pròdiga en color i entusiasme. En canvi, des de l’editorial del Corriere della Sera, ja s’intuïa la tragèdia que podria comportar un govern feixista. Mentrestant, des del diari Il Popolo d’Italia, fundat per Mussolini, es llançaven missives ideològiques i totalitàries que tindrien molt a veure amb l’ús de la violència per a salvaguardar l’statu quo, la conquesta de nous territoris, el nacionalisme exacerbat, d’un destí gloriós per a Itàlia a l’estil d’aquell de la Roma imperial, però governats per les camises negres. Mussolini lluitarà contra les dures sancions imposades pel Tractat de Versalles, contra el socialisme de Turati i Matteotti, contra el partit popular italià de Sturzo, contra el comunisme de Gramsci, i competirà perquè Itàlia no es converteixi en un prostíbul internacional. El món del primer terç del segle XX és un món convuls, decadent i tràgic a la vegada i que viu en una perpètua apocalipsi, començant per la Gran Guerra, que va deixar una petja inesborrable per als qui varen sobreviure (recordeu les memòries de Robert Graves, Adeu a tot això) o, des d’una altra perspectiva més humorística i sarcàstica, la fabula antimilitarista Les aventures del bon soldat Švejk de Jaroslav Hašek; mentre que Graves descriu l’horror que provoca la guerra i el destí fatal de molts soldats que complien il·lusionats i obedients les ordres donades, el protagonista d’Hašek, Švejk, que fou declarat oficialment idiota, en canvi, a través d’infinitat de malentesos, intenta preservar la vida d’aquell heroisme que no té res a veure amb la guerra. Com va dir Walter Benjamin, els soldats que varen tornar de la Gran Guerra, es varen consumir en un gran silenci. Cal parar esment d’altres esdeveniments, com foren la Revolució Russa (1917) i els diversos bàndols que lluitaren per apoderar-se del poder, seguida en altres zones, per la creació de la Baviera Soviètica, o la República Soviètica d’Hongria creada per Sàndor Garbai i Bela Kun, invasions d’altres territoris, el Fiume per exemple, per Grabiele D’Annunzio, reivindicat pels italians com a seu, manifestacions aquí i allà del proletariat, descontentament general, violència entre manifestants, atemptats arreu, estomacades a tort i a dret i, molts de morts.
Scurati, doncs, ens presenta una època martiritzada per les ideologies, on la vida a penes val res, i la llibertat és una quimera. La creació dels grups armats d’agitació o esquadrons del fascio, a l’estil de la Txeca soviètica, sota el vistiplau de Mussolini, va provocar que molts italians sortissin del país per por de perdre la vida o per protegir la mateixa família pel fet de no combregar o oposar-se al règim establert. Les últimes cent pàgines del primer volum transcriuen, de manera vibrant, els esdeveniments que varen acabar amb l’assassinat del cap del partit socialista unitari, Giacomo Matteotti, arran del discurs que va proclamar en la Cambra de Diputats el 30 de maig de 1924, en el qual enumera un per un tots els actes violents comesos pels feixistes i que posaren al Duce a la picota de totes les crítiques.
Amb el feixisme la política es converteix en religió, una certa teatralitat, una litúrgia ben construïda: banderes, himnes, emblemes, concentracions, marxes, desfilades, salutacions marcials i per descomptat, uniformes. Les masses han de ser conquerides, dominades. L’individu no existeix, la llibertat personal tampoc, el que importa és l’Estat. Això ens recorda el sant i senya de Mussolini: «Tot en l´Estat. Res contra l’Estat. Res fora de l’Estat». La política ho lliga, l’Estat aplega la massa, dirigida pel cap suprem. Rere això, una forma de pensar i sentir, un conjunt d’hàbits culturals i un règim ideològic: defensa de la unitat de la pàtria, d’una bandera que aparentment uneix a tothom, d’un patriarcat dominant i racista d’odi envers l’immigrant o l’estranger. La propaganda feixista tothora inclou: sentiment de por, incitació a l’odi i menyspreu de la veritat. Darrere l’etimologia del mot s’amaga un règim repressiu de la llibertat, que promou l’odi i el ressentiment, alimentat per la violència constant, i que impedeix la solidaritat. La paraula feixisme reprodueix la imatge d’un feix (fascio en italià), que correspon a la d’un objecte fet servir a l’antiga Roma pels lictors —l’escorta dels magistrats— com a símbol del seu poder i estendard de les legions i que representava la idea d’una unitat eterna. Consistia en un feix de sis barres allargades i iguals —altres parlen de trenta—, que ben bé podien ser de fusta o de metall i una destral que sobresortia al capdamunt, tot ben lligat amb cintes de cuir vermell que formava un perfecte cilindre. Símbol, per tant, de la unió i la força. No cal dir que en aquests darrers anys, hi ha hagut un augment considerable de llibres sobre el feixisme, a causa de l’increment de grups populistes d’ideologies contraposades quan verament ja no existeixen ni dretes ni esquerres, sense tenir clar del tot si el populisme és una ideologia, moviment o estil polític, però que, en definitiva, reprodueixen uns mateixos patrons, sota una forma nova que resulta inquietant. Efectivament, actualment en Europa hi ha grups socials i partits polítics que, d’alguna manera, copien les característiques del feixisme italià, com l’autocràcia i el totalitarisme. En aquest sentit, en referència al feixisme italià, Umberco Eco, en una conferència a la Universitat de Columbia l’abril de 1995, havia dit que era una dictadura, però no era totalment totalitari a causa de la seva feblesa ideològica. Per a ell la paraula feixisme és una sinècdoque, és a dir, un mot que pot ser utilitzat per al·ludir a diferents moviments totalitaris. Certament que no és homogeni, però s’apuntala en uns quants fonaments propis del que nomena Feixisme Etern (Ur-Feixisme). Enumero succintament alguns: culte a la tradició; refús del modernisme; acció per l’acció (irracionalitat); no hi ha desacord; por a la diferència; crida a la classe mitjana frustrada; sentiment de nació; guerra permanent (no pacifisme); elitisme popular i populisme selectiu; heroisme com a norma, masclisme; creació d’una nova llengua. Quedem-nos aquí, en la parafernàlia discursiva del feixisme que molts han après, la que accentua tant la violència del llenguatge com de la mateixa mentida, on les paraules queden despullades del seu significat i reduïdes a consignes. Quantes vegades hem sentit dir que tot el que fan alguns [polítics] ho fan en nom de la llibertat i la democràcia. Tanmateix, per molt que canviem les paraules, o banalitzem el seu ús, no canviarem els fets.
