02 de septiembre de 2019
02.09.2019
Tribuna

Muntanyisme i rescats

02.09.2019 | 02:45
Muntanyisme i rescats

En els darrers anys el medi natural ha esdevingut en terreny de joc per activitats i esports de tota mena. I això és perillós quan la persona que practica l'activitat o l'esport desconeix els riscs de moure's en un medi complicat o, el que encara és més perillós, desconeix les seves pròpies limitacions.

Tots sabem (o ens podem imaginar) dels perills que comporta pujar al K2, però el tema canvia en parlar de Mallorca. La muntanya més alta no arriba als 1.500 metres i no hi ha un clima extrem, conformant un conjunt que ens dóna una falsa sensació de seguretat.

Les notícies de successos diuen tot el contrari. No hi ha setmana que no hi hagi, almanco, un parell de rescats, la majoria a la muntanya. I per això ens centrarem en els accidents produïts en el medi muntanyenc, la qual cosa no eximeix que es pugui aplicar a altres àmbits. No fa molt de dies que va sortir un comunicat de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada en el sentit de millorar la senyalització de rutes excursionistes i senderistes, atès que la gent que recorre les nostres muntanyes ha canviat i no és gent experimentada. I això és cert. Anys enrere la gent que anava per la muntanya eren majoritàriament muntanyencs, i en canvi ara la majoria són senderistes. El muntanyenc sap llegir l'entorn, hi hagi senyalització o no. El senderista va de senyal en senyal, o va amb el nas ficat en el GPS. Dit això, és fàcil entendre que un senderista, si perd el senyal, no sap què ha de fer ni on ha d'anar, raó per la qual es multipliquen els rescats de gent perduda o que, cercant el camí per llocs inversemblants, s'han accidentat.

La senyalització és important en una comunitat en la que la majoria de rescats tenen com a víctima a un turista, això és, una persona que no ha estat mai als llocs que recorre. No és necessari anar per Europa per prendre'n exemple: basta visitar la majoria de les comunitats autònomes de l'Estat espanyol. Per altra banda, tampoc cal caure en l'anacronisme de pensar que si no es senyalitza, la gent no hi va i, en conseqüència, el medi es conserva. Això no ha passat mai ni està passant ara. Tampoc és necessari que es senyalitzi tot, però el que sí és urgent és un decret de senyalització que reculli qui, com i on es senyalitza.

El que no és de rebut és la quantitat de rescats que es produeixen per les nostres muntanyes. El grup de rescat de la Guardia Civil de Balears és el que més rescats realitza en tot Espanya, essent la nostra la tercera comunitat en nombre de rescats, únicament superats per Aragó i Andalusia... i tots aquests rescats van a càrrec de l'erari públic, és adir, del contribuent. Està clar que ningú, per molt preparat que estigui física, tècnica i psicològicament, està exempt de patir un accident, però les dades ens indiquen que molts dels rescats són fruit de la negligència de la pròpia víctima. La tendència no afluixa i en algun moment s'haurà de posar fil a l'agulla.

La negligència manifesta s'hauria de penalitzar, i en aquest sentit no és prou clara la llei 3/2006, de 30 de març, de Gestió d'Emergències. És necessari definir què s'entén per negligència amb pèls i senyals, sense ambigüitats ni definicions genèriques susceptibles d'interpretacions. I per definir-ho, es necessita un equip on hi estiguin representats tots els àmbits: equips de rescats, federacions esportives, administració, etc. I, si és necessari, crear un mecanisme per poder reunir un comitè i decidir en els casos més dubtosos.

El problema és que, com ja hem esmentat, una gran majoria de víctimes són turistes, i ja sabem a aquesta comunitat que quan es parla de turisme "con la Iglesia hemos topado". A la nostra comunitat els turistes són intocables i tenen "patente de corso". En aquest cas la pregunta seria: què li passaria a un espanyol al que han de rescatar per les muntanyes d'Europa? (sense mirar si és negligència o no) Resposta: que com no disposi d'assegurança per cobrir el rescat, està ben arreglat. Tant costa prendre'n exemple? Si els visitants haguessin de pagar els rescats per negligència manifesta, de ben segur hi hauria menys intervencions. I si tan interessat s'està en realitzar activitats per muntanya sense tenir una mínima experiència, sempre hi ha l'opció de contractar el servei de guies titulats, tal com ho farien al seu país.

Les federacions esportives ja fa molts d'anys que disposen d'assegurances per cobrir salvaments i rescats, aleshores, perquè hem de carregar els contribuents amb les despeses del rescat d'algú que es fica a un barranc amb xancles?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!