"Això era i no era un poble que, després de passar anys i anys sotmès a l'oligarquia local, a la fi trobà la manera de superar el feudalisme hoteler i socialitzar els beneficis del turisme?" No es pot negar que el principi de la rondalla del lloguer turístic sonava realment bé. La llàstima és no hi sonà durant gaire temps perquè aquesta, com totes les grans històries, també amagava girs dramàtics inesperats. En poc més de dos anys, la rondalla va degenerar en western perquè, a l'estil de El tesoro de Sierra Madre o La fiebre del oro, primer els propietaris locals i després les multinacionals i el capital estranger, sucumbiren a la cobdícia patològica que només els metalls preciosos són capaços de despertar. Els preus dels lloguers es desbocaren, els negocis tradicionals començaren a ser substituïts per franquícies i el gran capital començà a comprar edificis sencers per a convertir en hotels el que abans eren pisos. La pressió contra els inquilins provocà un desnonament tan massiu com silenciós. No eren necessàries les execucions hipotecàries ni les comissions judicials; res no va quedar registrat. La immensa majoria d'aquells llogaters eren bons i pagaven bé, però el rendiment que donaven ja no era suficient. La gentrificació turística havia començat.
El bell conte de la socialització dels beneficis estava a punt d'anar-se'n en orris. Per això era necessari inventar la "turismofòbia" i que el turismòfob es convertís en el dolent de la rondalla. A dia d'avui, per a desgràcia d'aquells inventors, cada cop són més els que intueixen que el desenllaç d'aquest conte pot ser no serà tan bell com ho fou el principi. Sense anar més lluny, Diario de Mallorca publicava el passat 20 d'abril una entrevista amb el titular següent: " Factores como el famoso alquiler turístico, típico de Balears al igual que de algunas grandes ciudades, presionan muchísimo sobre el alquiler tradicional, tanto que se despierta la avaricia". No eren les declaracions d'un perillós turismòfob, sinó les de Diego Galiano, president del consell de colegis d'Agents de la Propietat Immobiliària d'Espanya. Vuit dies abans, el president del Consejo General de Economistas -encara menys sospitós de ser un rebel contrari a l'economia de mercat- va declarar en una roda de premsa: " Hay una gran preocupación porque este incremento del precio de los alquileres provoca un problema con la liquidez. O se hace política de vivienda en serio o va a haber un lío".
Les dues declaracions coincideixen lletra per lletra amb les denuncies que distints moviments socials han realitzat en els darrers anys. Una vegada més, queda demostrat que la societat civil efectua els diagnòstics amb molta més antelació que no pas la classe política. A un metge no se li pot exigir que salvi tots els seus pacients, però sí que sigui capaç de fer un diagnòstic precoç i encertat. A un polític, en canvi, la capacitat de salvar ja no se li pressuposa i la de diagnòstic es veu adulterada massa sovint amb enquestes, comissions i estudis que oculten interessos electorals o de partit.
Aquests interessos són el que explica tant la mai aplicada prohibició del lloguer turístic de la llei Delgado, com l'injustificable retard de l'actual govern a l'hora de reformar-la. El PP, sempre agenollat davant el sector hoteler, va prohibir tota competència que pogués afeblir l'oligopoli. Més feu equilibris durant dos anys conscient de què, tot i ser un partit d'esquerres, no tenia la seva font de votants en la classe estrictament obrera, sinó en la petita burgesia rural que havia vist en el lloguer turístic la manera de conservar i treure rendiment al patrimoni heretat. Atent a la jugada, El Pi intentà xuclar la sang que els ecosobiranistes perdien per aquest costat. Per la seva banda, Podem va voler incloure la possibilitat de llogar durant dos mesos el domicili habitual amb la intenció de teixir complicitats amb les plataformes antidesnonaments, però en realitat només va ajudar a normalitzar la indignitat que suposa haver de vendre la intimitat per a arribar a final de mes. El PSOE, finalment, es va mantenir en la seva catatònia habitual que, almenys en aquest cas, li garantia que tot el desgast seria per al seu soci de govern.
L'ajuntament de Palma sembla haver estat el primer en comprendre que la crisi de l'habitatge és de tal gravetat que requereix decisions dràstiques. Malgrat això, res no fa pensar que, a nivell autonòmic, els partits es puguin avenir a signar un pacte per a l'habitatge abans de les properes eleccions. Tanmateix, el propietariat illenc per al qual la majoria d'aquests partits vol seguir governant ja ha entrat en vies d'extinció, perquè la devastadora capacitat de despossessió que el capital supranacional ha mostrat en altres parts del món no es retrà precisament a Balears. Els fills dels propietaris d'avui són els inquilins d'un paradís que no podran pagar demà. És la vella rondalla del poble que va vendre la seva ànima pensant que només la llogava.
