En un dels cops d'efecte més famosos de The Godfather: Part II, Frank Pentangeli, antic caporegime de la família Corleone, declara davant una comissió d'investigació del Senat dels Estats Units. Pentangeli, sota protecció de l'FBI, és el testimoni de càrrec que presenten els senadors per tal que acusi Michael Corleone de ser el cap d'una organització criminal i d'haver-li ordenat l'execució d'uns quants assassinats. En el moment de declarar però, Pentangeli veu assegut entre el públic al seu germà Vincenzo, a qui Michael Corleone ha fet viatjar des de Sicília com a mesura de pressió. Frank compren el missatge i, quan li fan les primeres preguntes, diu no recordar res del que havia declarat sota jurament i renega de totes les acusacions. Davant l'escàndol, els senadors li exigeixen que expliqui per què contradiu la seva declaració jurada. Ell respon que, en realitat, la policia l'havia coaccionat per tal que fes unes acusacions falses contra la seva antiga famiglia. Aleshores, un dels senadors s'aixeca i exigeix saber qui és l'home del públic que s'asseu al costat de Michael Corleone. Tom Hagen, consigliere i advocat dels Corleone, és qui s'ofereix per donar explicacions. Finalment, quan es fa palès el fracàs i els senadors suspenen la sessió, Hagen comença a cridar amb una indignació fingida: "Preg al tribunal que es disculpi! El tribunal s'ha de disculpar, ens ha difamat!"
El boxador i advocat Coco Campaner, segurament, no tendrà mai l'elegància de Robert Duvall en el paper de Tom Hagen, però la seva sobreactuació al capdavant de la protesta contra el jutge Penalva i el fiscal Subirán es recordarà com un dels millors cops d'efecte de la normalitat cinematogràfica d'aquestes illes. En el rànquing dels seus assoliments, però, hi haurà de figurar en un lloc més destacat l'habilitat amb què va encantar mitjans i periodistes solvents en la seva causa a favor dels drets dels presos. A la vista dels esdeveniments, Equipo 25.2 -a la seva plana de facebook es refereixen a Campaner com "nuestro capitán"- potser desperti avui més recels que no pas confiança.
Un bon amic i admirat periodista em deia fa pocs dies que, del Cas Cursach, tot -a excepció dels missatges de whatsapp- ja ha estat retratat a les pel·lícules. Amb el seu comentari no em volia donar a entendre que res del succeït no el sorprengués, sinó fer-me comprendre l'extrema gravetat de la situació. A diferència dels casos de corrupció que hem patit en els últims anys, aquest cas no implica només a polítics i empresaris afins, sinó que afecta a les estructures públiques i als cossos de funcionaris encarregats de garantir l'accés igualitari als nostres drets i la no arbitrarietat dels poders públics. Per això, cal esperar que la insòlita manca de perspicàcia que, en alguns moments, han mostrat el jutge i el fiscal, no sigui la preparació d'un clímax a l'alçada dels protagonistes de la pel·lícula.
En qualsevol cas, que avui sembli que l'assumpte a dirimir és si la culpabilitat o la innocència recau sobre Cursach i Sbert o sobre el jutge i el fiscal del cas, és una fal·làcia tòxica que alguns s'han encarregat d'escampar. La falsa equidistància entre jutges i acusats que intenten vendre -al temps que intoxiquen i sembren dubtes només contra una de les parts- és una perversió que prest o tard serà desemmascarada. Com si es tractàs de decidir si és Barrabàs o Jesús qui ha d'acabar crucificat, el rentat de mans d'aquests estómacs agraïts dins les aigües d'un tan reverencial com fingit respecte a la justícia, en realitat, oculta uns interessos espuris teixits durant anys.
Els detalls subtils, però, són els que marquen la diferència entre el bon cinema i el cinema mediocre. La insinuació en el lloc de l'explicació, a fi que sigui l'espectador qui completa la trama i el sentit de la història. En el film que ens ocupa, la subtilesa es troba en les omissions i en els silencis, però també en alguns gestos que fa anys semblaven insignificants i que avui esdevenen heroics. És el cas, per exemple, de Bartomeu Català, president i fundador de Projecte Home Balears, que va sol·licitar la baixa com a soci del RCD Mallorca l'endemà que Cursach n'assumís la presidència. Un gest subtil que, aleshores, va convenir a molts passar per alt. Subtil, però, no significa mancat de claredat.
La màfia que ens ha arribat a través del cinema és, potser, la metàfora més perfecta de la humanitat. Com la bolla de vidre que Orson Welles deixa caure a l'inici de Citizen Kane just després d'expirar i pronunciar el famós "Rosebud", la màfia condensa l'equilibri entre sofisticació i salvatgia, entre cultura i natura que, al capdavall, és la nostra espècie. En això rau el seu gran poder de seducció, però precisament per això, la seva proliferació delata el nivell de degradació d'una societat. La màfia no és res més que el substitut de l'Estat allà on l'Estat no arriba.
*Poeta i empresari
