Per demostrar que els homes no hem "evolucionat" tant com ens volen fer creure, almenys en els afers que tenen a veure amb el, diguem-ne, esperit, bastaria constatar la reacció que sentim quan s´esdevé que miram, o, millor, contemplam (amb el risc de pecar una mica d´antics, recordarem que Joan Alcover veia en la contemplació un dels recursos a què ha de recórrer el poeta per interioritzar allò que vol comunicar; "la contemplació –deia– vol dir expandiment de l´ànima damunt la cosa contemplada, única forma de possessió possible.") qualque paisatge inèdit per a nosaltres. No és una situació estranya en els viatges; l´impacte que ens fa ens du, posem per cas, a perdre tot el temps que faci falta per contemplar-lo a fons, ficar-nos-el, a la manera alcoveriana, ben al fons de l´ànima; com si intuíssim que allò serà només una visió fugaç, però que, de manera paradoxal, romandrà potser per sempre en l´arxiu del cervell com a imatge perenne.
Per als éssers tan peculiars que varen ser els romàntics és prou sabut que els paisatges es varen erigir en miralls de l´ànima, la realitat externa, traduïda després en forma d´art, podia ser vista com una radiografia de la realitat interior de l´artista. Sense esser romàntics ni, per descomptat, artistes, tots, com es deia abans, som capaços de descobrir i valorar la bellesa d´un paisatge.
L´art ha estat sempre un art de la mirada, una mirada sobre la realitat exterior, la més immediata que té l´artista. A través dels paisatges que ens han mostrat els artistes, hem anat conformant la nostra sensibilitat cultural. I, en uns temps en què les humanitats es diu que van de capa caiguda, una bona manera d´ensenyar-les, com, d´altra banda, han solgut practicar els bons mestres és, començar per les mostres més "clàssiques" i, si es vol, tòpiques, de la paisatgística literarioartística. Ja tendran temps d´arribar a les modernes.
Vet aquí l´exemple de l´Escola Mallorquina, en què el paisatge n´és un motiu omnipresent, el diàleg que hi entaulen els poetes és una de les claus de la seva literatura; passen els anys, però encara és possible traçar noves aproximacions i fer-les arribar a les noves generacions de poemes tan "gastats" com "Lo pi de Formentor" o "Desolació". També, si és que encara algú se´n recorda de llegir-lo, en les narracions de Salvador Galmés podem llegir les passions humanes més desfermades bullint dins els paratges inhòspits de la ruralia mallorquina de finals del segle XIX.
L´art també pot tenir per missió precisament preservar, per la via de la revelació, i denunciar, simplement mostrant-les, les destrosses que han ordit els homes al paisatge, a la natura en general, de manera salvatge i indiscriminada. No importa ser cap ecologista radical per lamentar-ho.
Tot això i més ens ho recordava no fa gaire un dels geògrafs més prestigiosos d´ara mateix, Joan Nogué, director de l´Observatori del Paisatge de la Generalitat de Catalunya. El paisatge, ens recorda, és un bé cultural de primer ordre (els bons lectors sense dubte recordaran les apassionades descripcions de Josep Pla de les terres empordaneses, presentant-les com a símbol de la lluita, dura, de l´home per conformar un modus vivendi), que revela, a més, el grau de civilització i cultura d´una societat. Fins i tot, Joan Nogué assenyala que hi ha investigacions mèdiques en curs que associen la destrucció paisatgística amb estats de malestar i desarrelament. I allò més trist és que en els darrers temps el gruix de la societat espanyola ha vist en la destrucció del paisatge la manera més còmoda i fàcil de fer diner. A costa d´uns béns que són comuns. Per força qualque preu se n´haurà de pagar.
