El secret professional dels periodistes en relació a la identitat de les seves fonts, configurat com a autèntic dret fonamental per l'art. 20.1.d) de la Constitució, pot trobar-se eventualment en tensió amb l'interès del aparell de justícia per desvelar-la (per exemple, en el curs de la investigació d'un delicte). Per dirimir aquest conflicte d'interessos, cal tenir molt present la dimensió institucional de la llibertat d'informació a què aquest dret serveix: la manca de garantia de confidencialitat podria dissuadir la font de subministrar informació al periodista, en detriment de la funció de la premsa, repetidament destacada pel TC o el TEDH, com a peça essencial del pluralisme polític i element de control dels poders públics (el paper de 'ca guardià'). Precisament aquest ingredient col·lectiu singularitza aquest secret professional respecte del propi d'altres activitats, com la medicina o l'advocacia (on garanteix essencialment l'interès individual del pacient o client en la preservació de la seva intimitat), i el dota de sentit davant d'un eventual requeriment judicial dirigit a conèixer la identitat de tals 'goles profundes' o la manera en què s'ha obtingut la informació. I ja sigui això en el marc d'unes diligències d'investigació o en el judici mateix pel delicte en què tals fonts poguessin haver incorregut en filtrar informació a la premsa (recordem la citació del director del diari El País per a declarar com a testimoni en el judici per les filtracions de la sentència del cas Rumasa, l'any 1984), ja sigui en la investigació o enjudiciament per altres delictes (amb la citació del director del mateix diari, l'any 2013, per l'instructor del cas Gürtel en relació als denominats papers de Bárcenas; en tots dos casos, el director s'acollí al dret al secret professional).

? La manca d'una normativa específica que reguli els possibles conflictes i eventuals límits a dit dret fonamental en aquests contextos i l'inevitable marge d'inseguretat a què això aboca, no equival a una absència total de paràmetres valoratius a què hagi d'atendre un jutge d'instrucció en la seva tasca d'investigar el delicte eventualment comès per la font en revelar una informació determinada. Al llarg de més de dues dècades (des de Goodwin c. Regne Unit, de 1996), el TEDH ha anat perfilant una sèrie de criteris, que, si bé no exclouen tota limitació del dret (en funció, com no podia ser altrament, de la importància dels interessos en conflicte i la proporcionalitat de la constricció), dissenyen un règim molt generòs amb la garantia de confidencialitat i es mostren especialment restrictius amb les diligències d'investigació que el puguin erosionar (Ernst i altres c. Bèlgica, de 2003). A això, cal afegir-hi la regulació pròpia d'aquestes mesures en l'art. 588 bis i sexies de la Llei d'Enjudiciament Criminal, en què se'n condiciona expressament la legalitat a la subjecció als principis d'especialitat, idoneïtat, excepcionalitat, necessitat i proporcionalitat.

Tot això i més s'haurà de dirimir per part del TSJIB en el judici del denominat cas mòbils, en què, ara fa un any, un jutge ordenava la incautació dels dispositius electrònics d'emmagatzematge d'informació de dos periodistes i el registre dels seus llocs de treball, en el marc de la instrucció d'un possible delicte de revelació de secrets que haurien comès funcionaris vinculats a la investigació del cas Cursach. A l'efecte de determinar si l'actuació de l'instructor va contradir de manera tan palesa la legalitat com per a condemnar-lo pel delicte de prevaricació de què, entre més, se l'acusa, resultarà molt rellevant valorar: a) el cost extraordinari de les mesures ordenades per als drets fonamentals dels periodistes; b) la importància menor del delicte investigat, una revelació d'actuacions processals declarades secretes, que a més de constituir una pràctica gairebé quotidiana sense cap conseqüència, ni tan sols té assignada pena de presó en la seva modalitat bàsica; c) o si, prioritàriament, es varen explorar vies menys lesives, com la d'investigar l'origen de la filtració allà on es va produir.

Professor titular de Dret penal. Universitat de València