Un concert desastrós però memorable

Viatgem en el temps i situem-nos el 22 de desembre de 1808, avui fa exactament dos-cents quinze anys. Som a Viena, en concret en el Theater an der Wien. Són les cinc de l’horabaixa i, tot i que fa fred, tota la Viena musical i aristocràtica ha volgut assistir a aquest concert benèfic, en el qual el reputat compositor i pianista Ludwig van Beethoven, estrenarà algunes obres noves.

La cosa promet, ara bé, la tensió entre els qui han de participar en la sessió com a músics és més que evident: el compositor no ha tractat bé els membres de l’orquestra durant l’assaig general, també els ha dit que abans d’una de les obres faria una improvisació que no estava prevista i per tant, els mestres no juguen a favor de herr Beethoven, més aviat al contrari.

Comença l’acte i una soprano interpreta una ària llarga, Ah perfido!, de gairebé un quart d’hora de durada. Tot bé. La cantant és aplaudida i es retira després de sortir a saludar dues vegades.

El director marca els primers compassos d’una obra simfònica nova, que, només amb quatre notes, acapara l’atenció de tot el públic present. Ta, ta, ta, ta. L’incipit més famós de la història de la música. Així comença la Cinquena Simfonia. Obra mestra, sens dubte. Amb un segon moviment, Andante, curiós i escrit en forma d’estranyes variacions. Acaba la peça amb una Coda monumental, com si Beethoven no volgués donar per acabada la partitura. Aplaudiments i més aplaudiments.

Sense descans, els traginers situen el piano sobre l’escenari. Assegut a la banqueta, el compositor i pianista dirigeix i toca el que serà el seu Concert per a piano número 4, que alguns privilegiats ja coneixien, ja que s’havia interpretat, de manera privada en el palau del príncep Lobkowitz, mecenes del compositor. Allegro-Andante-Rondó, són les parts, totes profètiques, encara que la més innovadora és la segona, amb un diàleg entre la poesia trista del teclat i la fúria descontrolada de les cordes. Aquí, solista i orquestra semblaven anar un per cada vent. Una partitura genial, interpretada de manera molt deficient.

Acaba el Concert amb solista i s’inicia una nova simfonia, la segona de la sessió: la coneguda com a Simfonia Pastoral, escrita en cinc moviments, cosa extraordinària i amb una tempesta i un himne d’acció de gràcies per tancar-la. Aplaudiments.

Una breu pausa per col·locar el cor i apareixen alguns fragments de la que seria una Missa, que s’estrenaria completa anys després.

I per acabar, quan el públic porta més de quatre hores, la Fantasia coral per a piano, cor i orquestra. Un preludi del que serà la Novena Simfonia, ja que en aquesta obra el compositor hi mescla veus solistes i cor, juntament amb el piano.

I aquí sí que podem parlar de desfeta. Beethoven, en la que serà la seva darrera aparició pública com a músic, vol improvisar la primera part, sense haver indicat als músics quan han d’entrar i, per tant, no es posen d’acord en el moment en el qual l’orquestra té la primera intervenció. S’aturà la interpretació i finalment acaba una mica com el rosari de l’aurora. Però, ja se sap, Beethoven és Beethoven i se li pot perdonar gairebé tot.

Sens dubte, aquell horabaixa, de tal dia com avui de 1808, musicalment, fou històric, però artísticament desastrós, ara bé: qui no voldria haver-hi assistit?

Suscríbete para seguir leyendo