Un pensament podrit

M’agrada veure les universitats remogudes, exaltades. Aquests dies hi hem vist la Complutense de Madrid en ocasió de la festa que el Rector organitzà per fer un homenatge a la senyora Isabel Ayuso, presidenta d’aquella comunitat. Es tractava de nomenar-la alumna il·lustre de la Facultat de Ciències de la Informació. Ja sé que les universitats són, sobretot, centres d’estudi i de recerca científica. Són el lloc on es genera el coneixement, on la ciència creix i s’expandeix. Però també han d’esser, al meu parer, centres de debat, de diàleg, de crítica punyent. El lloc on són analitzades les qüestions socials, els problemes d’una societat en construcció –totes les societats són en construcció permanent, perquè res no hi ha d’estàtic en la vida-, on es genera el debat i el diàleg. Un espai de cultura viu, excitant, obert a la societat. No m’agraden les universitats mudes. N’hi ha massa.

Desenes d’alumnes es manifestaren a Madrid, només fa quatre dies, contra el nomenament de la presidenta. Alguns cridaven consignes de protesta que em recordaren altres temps, altres universitats. «Ayuso, escucha, la uni está en lucha», deien, ferms i convençuts. La universitat torna a esser un espai de crítica. Un espai on, de bell nou, els joves tornen a demanar l’impossible.

Hi va haver qui va dir: «Tenia ganes el Rector de tocar els dallons a la gent i per això decidí, en un gest de provocació, declarar aquesta dona il·lustre, distingir-la alhora que se subratllava la seva eminència». Tenia ganes el Rector de tocar... Desenes d’alumnes es manifestaren: era una protesta no autoritzada que havien convocat diversos col·lectius d’estudiants i a la qual s’uniren professors i estudiants d’altres carreres, també el personal d’administració i infermers i metges de la sanitat pública. Però per causa dels controls policials que, des de bon dematí, varen activar-se no aconseguiren concentrar-se a les portes de l’edifici. La policia vigilava i posava impediments. I més policies. I més dispositius de seguretat. I més filtres. I onze furgons.

Durant l’acte, la jove Elisa Lozano, la millor estudiant de la promoció, prengué la paraula en nom dels alumnes distingits amb el premi extraordinari. «Avui és un dia trist –va dir-, perquè quan dic Ayuso sent aplaudiments. (Hi havia estudiants afins a la senyora homenatjada que algú havia llogat o havia animat a assistir i moure sarau). A qui vull aplaudir? Als meus professors de veritat i a la Complutense de veritat. Avui és un dia de dol. Fa alguna cosa per nosaltres, la senyora Ayuso? Crec que no».

Un altre va dir: «Aquesta és la Facultat de Ciències de la desinformació».

I encara: «Però aquesta és una lluita per la qualitat dels serveis públics, contra les precàries condicions de les universitats. Heu declarat il·lustre una dona que destrossa l’educació pública, la sanitat...»

M’agrada veure la universitat revoltada, no junyida al poder, lliure. Abocada a l’ús de la llibertat que mena al compromís amb la realitat social i política. No m’agraden les universitats mudes, silencioses. Són més còmodes, més tranquil·les, més tristes. Potser, un campus mut s’assembla molt a un cementiri. Certament, la primera cosa que hem de reclamar de la universitat és que sigui excel·lent quant a l’ensenyament que s’hi dispensa, que ho sigui també pel que fa a la investigació.

I, alhora, que sigui un centre on les idees es debaten, es contrasten les propostes i s’analitza la vida col·lectiva. Un pensament que s’estanca –varen escriure els estudiants parisencs a les parets de la Sorbona, el mes de maig de 1968- és un pensament podrit.

Suscríbete para seguir leyendo