M'agrada parlar d'un tema del qual, fa molt de temps, em vaig atrevir a dir-ne ecologia del llenguatge. Sabem que cada paraula, cada mot, cada frase feta és el resultat d'un llarguíssim procés d'elaboració dels usos que feim de la llengua i que també és el resultat d'una relació afectiva amb l'entorn. Tant mossèn Antoni M. Alcover, que el mes de novembre de 1900 decidí fer pública la decisió de fer un diccionari que abastàs totes les paraules de l'idioma, antigues i modernes, que incorporàs la vastíssima riquesa de la llengua, alhora que apel·lava a la participació d'aquells que l'estimaven i la volien ennoblida pel treball científic i l'estudi, com Francesc de B. Moll, el seu continuador i deixeble, sabien fins a quin punt la pràctica de la llengua parlada s'empobreix, que les causes d'aquest empobriment són múltiples, però el resultat, la progressiva pobresa expressiva. Una pobretat que deriva de la mala relació dels homes i les dones amb el seu entorn. La llengua és aquí -potser hauria de dir: ha estat aquí-, però cal descobrir-la.
Aquestes i algunes altres reflexions en revenen al pensament aquests dies en què tinc a les mans el llibre, portentós i magnífic, de Bàrbara Sagrera: Corpus de fraseologia de les Illes Balears, que fou premi Ciutat de Manacor en la seva modalitat d'assaig i que tot just acaba de sortir dels tallers d'edicions Móndellibres. Bàrbara Sagrera ha rastrejat per una llarga rastellera de fonts escrites i ha deixat de banda el treball de camp, fins a recopilar un conjunt d'unitats fraseològiques d'enorme riquesa vinculades, justament, a l'oralitat.
Probablement, una gran part del material fraseològic que Bàrbara Sagrera ha recollit, exuberant i d'una riquesa expressiva que commou, no tornarà mai més a sortir de la boca dels mallorquins i restarà mig enterrat entre les pàgines d'aquest llibre. Això no vol dir que l'hem perdut per sempre. Ens dirà fins a quin extrem de creativitat els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterers d'altre temps foren capaços de fer us de l'idioma. Ens dirà les dosis d'enginy i de vitalitat que posaren en el parlar. De com mentre en feien ús, carregaven l'idioma d'una energia incontenible. Perquè les llengües són això: energia, vitalitat, força creativa. I el nostre és un temps que crema les energies i les degrada.
Vull dir que, així com els recursos de la naturalesa s'esgoten i de cada dia serà més difícil tenir-los en abundància, també els usos de la llengua s'empobreixen. Sovint he pensat que l'ecologia del llenguatge ha de lluitar contra aquest empobriment, contra els agents que contaminen l'ús de les paraules i combatre'n la degradació. Llavors, els materials que ens ofereix Bàrbara Sagrera són un material de primer ordre. Encara pens que les llengües -no ho podem oblidar-, són organismes vius que ocupen un espai i viuen en una terra, integrades en l'ecosistema del qual els homes i les dones formam part. "Una llengua -ens diu l'autora parafrasejant Humboldt-, reflecteix una concepció del món particular i única. I afegirà que allò que diferencia un sistema lingüístic d'un altre no són únicament els aspectes morfològics o fonètics, sinó també la manera com a través d'aquell codi la fesomia del grup humà que la parla hi resta dibuixada. Cada llengua és un món. Però cada món es concentra en una llengua.
Us convidaria a passejar-vos, com qui tresca per un bosc de rondalla, a través del bagatge fraseològic que Bàrbara Sagrera ens ofereix. No us en penedireu. Si us ve de gust, no deixeu de banda l'anàlisi científica. Hi trobareu suggeriments, respostes a qüestions que potser en alguna ocasió us havíeu plantejat. Però continuau el passeig de què us parlava. Entendreu com és de metafòric el llenguatge i com hi abunda la imaginació fantàstica: aquella capacitat de la intel·ligència d'entendre el que s'amaga rere les paraules, el que es diu sense dir-ho. Qui va esser que va dir per primera vegada "aquest home és una mosca morta", "se'n va anar a ca seva feta una mar de llàgrimes", "ha començat a treure foc pels queixals", "hem fet es negoci de na Peix frit, "ets un mans foradades", "en Joan ha fet figa", "m'ha fet el cuc de l'orella malalt", "la figa i la dona, quan torç el coll és bona"... Un món d'insinuacions. Però també l'alegria de la llengua, una festa.
