El poema és un art de l'instant

Com uns ulls poden mirar unes roses.

Això és la matèria d’un poema de Josep Carner que m’ha fet córrer un calfred per l’espinada.

Acab de veure de bell nou el ball de Claudia Cardinale i Burt Lancaster d’Il gattopardo. LuchinoVisconti ha fet una reconstrucció visual de la construcció verbal de la novel·la de Lampedusa. I això m’ha agradat perquè les imatges, la seqüència de seqüències, han durat molta d’estona, i amb això ha aconseguit una de les funcions de l’art: fer sedimentar en la consciència de l’espectador aquells dos mons que es trobaven dins la gran sala de ball del palazzo palermià i es deien, i ens deien, moltes de coses, la contemplació que ens produeix una reflexió moral i un gust estètic.

Ahir vespre vaig trobar una amiga, actriu magnífica i lluitadora incansable, Aina Frau. I prenguérem un granissat d’ametlla torrada al Bar Bosch de Palma, tota una institució ciutadana. Recordàrem una altra institució popular que hi havia just enfront d’on degustàrem aquella frescor deliciosa, la Granja Reus, que va desaparèixer fa més de trenta anys, arrossegada pels vaivens de l’època. I parlàrem d’una trobada que tinguérem a Venècia fa més de quaranta anys. Ella feia d’actriu al fortíssim Valle-Inclán de Divinas palabras que es representava al Gran Teatro La Fenice. Recordàrem amb alegria, malenconia i nostàlgia l’estrena d’aquell 27 de juliol de 1976 a La Fenice. Ella digué que m’enviarà una foto que va trobar dins una capsa de records en què sortim plegats per devers una trattoria on es va rodar la pel·lícula Anónimo veneciano. Rememoram aquells llunyans dies feliços. I avui he obert un llibre, el Dietari complet de Pere Gimferrer, i dins les pàgines he trobat un bitllet del transport públic venecià amb una imatge de la platea i les llotges, un fogall de resplendors, del Gran Teatro La Fenice. I he sentit la respiració rítmica d’un bell poema de casualitats.

Eixam d’enyor.

Clara, avui des que m’he aixecat només pens en tu i en Nadal Batle, que fa vint-i-sis anys partí per no tornar pus mai més. He posat la Masonic Funeral Music K. 477 que adoràvem tots tres i l’he escoltada fins a l’esgotament. No, no hi havia emoció física en aquests moments d’obrir-me a les notes i als instruments, a la fusta dels instruments i als records. Els vostres dos apareixien units moltes de vegades, i fitorants.

Després he anat a la terrassa sobre el jardí de la glorieta.

Hi havia els moixos, un de ros, un de tricolor i un de persa gris. Dos dormien panxa enlaire així com a tu t’agrada tant. Així com tu t’identificaves en una cucavela del teu cervell ple de deliris copensequers.

També he vist l’aranya i la seva teranyina. Clara, ho creus, que t’he vista allà mateix, al meu costat, enfocant cadascun dels moments de la filosa d’aquelles potes aràcnides? No perdies calada. I a poc a poc la teva mirada acaronava la tela tan fràgil, hi veia les gotes de rosada que el sol no havia fus, el dibuix d’una trampa de fils per a les víctimes.

He quedat badocant molt de temps.

La presència de N. B. era més mental. Cosa mentale, com si la mort m’impedís donar cos a la persona, com si només m’arribàs l’energia fulgurant dels seus pensaments.

Com ens entreteníem quan ens contava el món que venia tot ple de comunicacions quasi telepàtiques que farien la volta a la Terra i pujarien cap a les estrelles en un tres i no res a través de les fibres òptiques i les ones que viatgen per l’aire. Era apassionant, com quan llegíem un poema d’Auden o de Ferrater.

No vull contar-te res pus. Aniré cap als ametllerars i els pins com si fossin les meves úniques metes.

Un pensament volander.

L’escriptor no és tant algú que té coses a dir com algú que ha trobat uns procediments que generaran coses en les quals no hauria mai pensat si no s’hagués posat a escriure-les.

Torrenteres de nit.

Una olor és una bomba, pitjor. En la desigual batalla que l’argument lliura amb els personatges, aquell, de vegades, agafa una venjança covard. Quasi totes les novel·les es debiliten cap al final. Això passa perquè l’argument demana una conclusió. I per què és necessària? Per què no existeix una convenció que permeti al novel·lista acabar quan s’avorreix? Per desgràcia ha d’arrodonir les coses i, normalment, mentre ho fa els personatges perden vida i la nostra impressió final és que agonitzen. Quan en Jordi Llobatera em digué que, segons les seves darreres investigacions, George Sanders s’havia suïcidat a l’Hotel Formentor, vaig pensar en aquelles festes de cap d’any que t’agradaven tant, Laura, en una cambra que pegava just damunt el Club dels Poetes. El carrer florentí, Via della Scala, 16, estava just darrere el nostre hotel Excelsior estimat. Et veig amb un camiser de seda lilosa comprant en aquell Laboratorio Officina —creat pels frares dominics el 1221— totes les teves essències més secretes: la d’ambre, la de taronja, la de muguet, la de rotaboc, la de magnòlia, la de ginesta, la de vétiver, la de violeta, la de rosa, la de popurri, la d’espígol, etc. Tota una col·lecció d’olors per a cadascuna de les teves emocions. La cambra sobre el Club dels Poetes i de les ones va ser l’inici d’aquell sadisme teu, dur i infantil alhora, que em permetia imaginar-me els plers de les dones gregues que havien de seduir els homes que anaven de putos, que els havien de mostrar les inacabables sensacions que un cos femení és capaç de crear. L’hotel Excelsior demana hores de rememoració i d’escriptura. Emperò estic cansat i els darrers esdeveniments m’han flagel·lat l’ànim per un cantó i m’han donat cent cavalls de força per l’altre. Agafaré una ampolleta vermella amb unes gotes de Peau de Toi i esnifaré fins que esclati.

Quina tristesa haver de lluitar per les evidències.

Contra els enemics de la llengua i la cultura catalanes. Contra la massificació. Contra la manca d’habitatges i els lloguers impossibles. Contra la manca de personal sanitari i les llistes d’espera. Contra la segregació escolar. Contra la destrucció del medi ambient. Contra l’explosió turística. Contra la congestió aeroportuària. Contra l’excés de creuers. Contra els vint milions de turistes d’enguany. Contra la sobreocupació del territori. Contra l’esfondrament de beach clubs. Contra el iotisme. Contra el virus pandèmic del turisme descontrolat. SOS residents! Contra els bàrbars!

Suscríbete para seguir leyendo