Sentir ploure

Vaig cap a llocs que no existeixen.

Diré les derives, les infinites derives; els passeigs, les lectures, aquestes lletres malgirbades, els camins que no duen enlloc i que inventes, que copies, que cartografies, que oblides; les amistats que et donen vida, els naufragis, els fracassos, que són els de l’èxit i no els de l’humà, els passatges del temps, les absències, la proximitat de l’amor, els desficis.

No m’hauria pensat mai que sentir ploure es convertiria en un dels plers més voluptuosos de la meva vida. Un bé escàs, una joia desconeguda, una llepolia introbable, un gust exquisit.

Davant la finestra, amb la serra de Tramuntana com a fons del ciclorama de la meva vista, les gotes queien damunt les fulles dels ametlers, de les troanes, dels garrovers, dels dragos, dels cactus, dels ullastres, de les washingtònies, de les porrasses, de l’herbei, de les palmeres, amb una polifonia que m’engronsava com un vou-verivou i em donava aquella endorfina que ador: una serenitat quasi grega.

Pensava en el llibre de María Belmonte El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas (Acantilado), que és una d’aquestes obres que sempre has de tenir a mà i has de llegir a glopets com quan assaboreixes un nèctar deliciós. La Belmonte és una sensible que combina l’assaig amb l’autobiografia, la literatura amb la història i tot allò que li serveix per eixamplar els panorames que ens mostra. Recoman Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia (2015), Los senderos del mar. Un viaje a pie (2017) i En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el Norte de Grecia (2021), tots a Acantilado.

En aquest darrer que acaba de sortir i que m’ha acompanyat amb les darreres pluges, ens duu de viatge a través dels segles per ensenyar-nos el poder de l’aigua i de les fonts des de perspectives tan diverses com commovedores. He quedat molt entusiasmat quan ens parla de les coves, les fonts i els pous sagrats de Grècia. I m’he sentit al seu costat quan ens fa viure el poder i el pler de l’aigua a Roma (Regina aquarum), els aqüeductes, les fonts devora els llacs i aquella vil·la pliniana que ja conec com si hi hagués passat una temporada. Les aigües renaixentistes ens fan entrar als jardins esotèrics del Renaixement amb les seves fonts de sapiència o els jardins onírics de Pol·lifil, on “los espacios se diseñaban mediante la colocación de estatuas alegóricas, fuentes, caminos de agua, cascadas, árboles, parterres, escaleras y grutas, todo un mundo para crear experiencias sensoriales con la ayuda de los sonidos del agua, el silencio, el murmullo del viento en los árboles, los juegos del agua y de la luz, la presencia de misteriosos autómatas y los tenues reflejos irisados que se movían en la acuosa penumbra de los grottos.” Amb aquesta prosa viva i desbordant, la Belmonte ens fa recórrer llocs històrics, mítics i quotidians i els impregna d’una saviesa que ens fa pensar en aquest bé tan necessari i escàs com és l’aigua en aquests temps de sequera que vivim. Fins i tot fa un apunt molt personal sobre La gran bellesa, de Paolo Sorrentino, i ens fa veure el film amb perspectives ignorades i entendridores de la bellesa de l’aigua i de les fonts romanes.

Una revista catalana, europea i mundial: L’Avenç.

Cada mes tenc un pler assegurat: la lectura i relectura d’una revista de cultura que em duu a llocs desconeguts, que em fa veure invisibles, que em recomana tot de materials de cultura, que em dona aquest gust quan el saber es fa planer, informatiu, sense perdre ni gota de la seva profunditat. Ah! És una revista que podeu trobar als quioscs, però us recoman que us hi subscriviu, perquè així tindreu amb puntualitat a ca vostra l’arribada d’una festa de llenguatges i ajudareu amb molt pocs doblers a socialitzar la nostra cultura, una feina que tots els ciutadans hauríem de tenir ben clara. I també vull subratllar que no és una revista d’un sol ús. La qualificaria de revista per estotjar i col·leccionar, perquè en un mes no us l’acabareu tota, i quan passin uns mesos podreu recuperar-ne un article, un reportatge, una crítica que deixàreu o que voldríeu rellegir.

Aquest proppassat febrer arribava amb una coberta magnífica, un quadre de Juana Francés titulat Silenci, que forma part de l’exposició Quina humanitat?, a la qual Susanna Portell dedica un bon article. L’editorial de Simona Škrabec, la sensible directora, “No som els últims?”, és una excel·lent reflexió sobre el nazisme i el racisme, dues pandèmies que ens amenacen. Hi surten les grans teles de Zoran Mušič, un artista que es va salvar de Dachau; la cançó “Strange Fruit” d’Abel Meeropol que va cantar Billie Holiday amb el record dels linxaments i assassinats de negres als Estats Units; Primo Levi, que recitava l’Inferno del Dant al camp de concentració. I la Škrabec ens resumeix: “Potser no cal altra cosa que fer l’esforç de conèixer allò que desconeixem.”

Hi trobareu un bon text del poeta Miquel Àngel Llauger que ens parla de la publicació de l’obra poètica sencera de Primo Levi en català, En hora incerta, amb paraules clares i escruixidores. El crític Julià Guillamon fa uns textos molt creatius i ben híbrids sobre la història cultural dels cactus que m’atreuen i em descobreixen una escriptura que combina història, ciència i gust. Una entrevista llarga de Mariano Schuster amb Natalie Zemon Davis ens fa conèixer el pensament d’aquesta figura important de la història social que als seus darrers treballs havia estudiat personatges singulars i reflexionava sobre qüestions associades a la identitat i als “llenguatges del poble”. I deia: “Segueixo esforçant-me per ser una historiadora de l’esperança i que avui, encara que n’hi hagi més en joc que mai —amb la crisi climàtica, el xoc de la guerra, les amenaces al govern democràtic i constitucional i l’encreuament del racisme i la passió religiosa—, la nostra iniciativa és el que tenim.”

A Espais i Memòria hi ha unes fotos extraordinàries sobre la caiguda de Barcelona a mans franquistes en el 85è aniversari de l’ocupació de la ciutat, amb textos magnífics de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova.

No puc dir fil per randa tots els textos sobre teatre, turisme, cinema i llibres. En destacaré els articles de Joan Todó sobre Pàl·lid Plató (Editorial Montella: Medusa) d’Enric Virgili, la crítica llarga i matisada de Jaume Coll i Mariné sobre Papers sobre literatura (Edicions 62) de Gabriel Ferrater (Edicions 62), i l’entremaliadura lluminosa de Jordi Puntí il·lustrant-nos sobre Kim de L’Horizon, que, en una bona traducció de Joan Ferrarons, acaba de publicar Llibre de sang (Club Editor).

Llegiu L’Avenç, desperta les neurones!

Suscríbete para seguir leyendo