La terra es fa ceràmica

Terrestritats escrites i fotografiades

Em referesc al llibre Alenar dins el fang. El retaule de Miquel Barceló (Ensiola Editorial), dels amics Sebastià Perelló, escriptor, i Jean Marie del Moral, fotògraf, que és un motiu de satisfacció i de festa. Alenar dins el fang és una fita: un observatori fotogràfic, per un cantó, i un belvedere verbal, per l’altre de Barceló a la Seu de Mallorca.

Les fotografies de Jean Marie del Moral tenen l’energia singular d’aquell que fa quaranta anys i busques que ha documentat als tallers barcelonians de París, Chaumont, Mallorca, Mali o Palerm, el gest creatiu de Barceló. I també va viure i va veure a Vietri sul Mare (Nàpols), aquella feina titànica i quotidiana de l’artista treballant a les totes el fang del retaule i va caçar amb precisions d’entomòleg tot el procés ple de matisos de com naixia i creixia i fruitava la pell ceràmica. Per tot això, els seus retrats del retaule tenen aquesta familiaritat i harmonia que només s’aconsegueix quan es contempla la capella com si fos l’obrador barcelonià en què l’artista fa, fent-ho, aquell tapís de terra viva que tenia dins el cap. Del Moral ens mostra el lloc sencer de la capella, d’enfora, perquè tenguem ben clar tot l’espai en què l’obra creix i fructifica: és. I després es dedica a retratar detalls amb una minuciositat de sensible que ens vol fer veure, i creure, aquelles coses que ens poden passar per alt: la força germinativa del cap d’un peix, l’ham i l’esquer a punt de pastora mia, la perfecció microscòpica de la pell d’un rap, la delicadesa de les ditades que fan una flor, els regalims que s’oposen a la força de la gravetat d’unes gerres de vi, els esbarts de sardines devora el tombant de l’ona, i, allà dalt, la volta de l’ona que dialoga amb les voltes gòtiques, la claror quasi negra, dramàtica, dels vitralls...I aquell Crist resurrecte tot ple de cruis i d’estigmes i d’aquella psoriasi tan exquisida que ens diu molt de les profunditat de la pell de carn transfigurada.

Escriure la pell d’argila

Sebastià Perelló, des de la primera frase, no perd calada: Subjectar la pell ceràmica és com sostenir el cor d’un home. Cal que el lector no corri gens en la lectura si no es vol perdre. Cal llegir molt a poc a poc aquesta veu que ha alenat dins el fang i ens contarà fil per randa totes les transmutacions i totes les metamorfosis, totes les transsubstanciacions, totes les transfiguracions, tots els prodigis que ha sabut i que al llarg del llibre ens escriurà amb una teranyina de caceres, d’endevinaments, de misteris, d’imaginacions, d’intuïcions i, sobretot, de certeses íntimes.

Hi ha moltes de suggestions que s’enfilen en aquest exercici de mil i una mirades i meditacions que l’escriptor recerca en la capella del Santíssim, en el taller de l’artista. Sí, Perelló ha vist des d’un boníssim principi que allò és l’obrador nòmada d’un dels grans. D’aquells mestres que entren a l’estudi sense saber ben bé què faran, que en tenen una petita noció però van improvisant.

Vol ordenar el caos? El laboratori és l’obra? Sempre hi ha trui? Tot està en doina? És inquietud? És inseguretat? És l’enyor de la cercada? Perelló en sap molt de l’art convulsiu de Barceló: passar la mà per les parts feses d’una gerra, respirar l’aire de les retxilleres, sentir el tall de les arestes i els caires, anar de gambirot per les aiguades i els esgrafiats. Trabucar-te en aquella llum, deixar-hi els ulls fins a l’extenuació de la claror. T’hi has de fondre, rebolcar-te en els efectes tàctils de les empremtes, has de circular per la filigrana salvatge on cristal·litza l’invisible.

Trobareu que la lletra perelloniana és ben clara, descriptiva i arriba fins a les entreteles de l’ànima per mostrar-nos que el taller de l’artista és una capella de l’alliberament.

Sebastià Perelló, en un text en què la intuïció va del bracet amb la troballa, el camí conegut amb el descobriment, la seguretat de la dicció amb el tremolor de la vibració, ens duu a un territori més ampli, més intocat: com s’insereix Barceló en la fàbrica del temple? I en unes pàgines antològiques plenes de detalls que dibuixen la feta ens ofereix una explicació en què la consciència de la precarietat mou la matèria primera: el fang i tot l’aparell simbòlic que desencadena i que es trunyella amb aquell gòtic antic que ha dialogat amb tantes de construccions i d’intervencions, que sap tots els idiomes de la història de l’art.

Ja el pot anomenar com el miracle de la cosa poca, l’art du peu de Duchamp, l’art amb l’éclat du terne, l’audace dans la prudence, la pérennité dans le précaire, l’excellence dans le quelconque de Daniel Klébaner. El no-res fanguer compartit esdevé un gest audaç, esdevé abundància. El revestiment orgànic i humil (no oblidem que fins i tot és reversible, es pot desmuntar sense cap problema), fa alhora de lloc humaníssim, ben hospitalari: de casa domèstica i de cova parietal.

La cova barceloniana com a barraca, com a favela, com a tenda de campanya d’un camp de refugiats, com a cuina, com a rebost on s’ha de guardar el pa de tots: la casa de la paraula que vol deixar sentir la veu de tothom. I Perelló, ens torna a dir (m’entusiasmen les seves redundàncies brechtianes), que quan som dins la capella del Santíssim caminam dins l’obrador de Barceló i l’obra escenifica un autoretrat de l’artista al taller.

A Alenar dins el fang, com crec que ho he mostrat en doina, hi suren les forces d’efracció dels llenguatges, la seva capacitat de pertorbació.

Hi ha fulguracions seductores, fervors esclatants, entusiasmes sobtats, i, sobretot, aquest “caure amunt”, aquest moviment tan oximorònic que escriu mentre descriu la força perpètua de la creació.

I quan, vers el final, Perelló arriba al centre de la capella diu amb paraules ben contades que allà succeeix un esdeveniment inaugural: s’hi allibera l’obra, el que hi ha de més profundament humà en l’acte creador.

Jean Marie del Moral i Sebastià Perelló, amb les seves fotografies i els seus textos, i també amb la conjunció de les unes i els altres, ens fan llum sobre l’obra catedralícia de Barceló: ens fan veure-hi més en totes direccions i ens fan sentir-hi més amb tota casta de pensaments aquest retaule de Miquel Barceló. Ens desperten, ens electritzen, ens resetegen i ens donen camins novells de coneixença. I ens demostren a les clares que la mirada de l’espectador és també una creació.

Suscríbete para seguir leyendo