Poeta tot terreny

Una font ufana.

No sé quan i com vaig conèixer Ester Xargay. Sí que puc assegurar que dia 19 de gener de MMXXIV, quan començava a llegir el meu diari de capçalera, vilaweb.cat, em vaig trobar amb la dolorosa sorpresa de la seva mort no anunciada. La notícia deia els seus anys, seixanta-tres, i feia una definició que em va fer somriure: “Artista inconformista, durant la seva carrera va tenir un esperit avançat en l’àmbit de les lletres i va experimentar amb les paraules i també amb les imatges. I tot i que destacava que la funció de l’art era sobrera, Xargay sempre reivindicava el valor de la figura de l’artista. Pot fer tot allò que vulgui i això també vol dir que es pot permetre de no fer allò que no vol fer.” Sembla que la sent dir-ho amb la seva rialla sempre a punt.

I vertaderament era això i més: una poeta, una videoartista, una performer, una crítica, una programadora cultural, una feminista, una antisistema, una ecologista, una anticapitalista, una activista del saber i del sabor. Ens coneguérem a través del meu amic i poeta dels anys setanta Carles Hac Mor i des d’un bell principi em va encantar el seu caràcter extravertit, alegre i platxeriós.

Aquest matí he anat a veure els seus llibres, plaguetes i edicions especials. M’he trobat amb Els àngels soterrats (Cafè Central, 1990); Les flaires del galliner, poema desplegable sobre collage de Pere Noguera (revista L’Avioneta, Albert Ferrer Editor, novembre de 1993, reeditat dins el llibre Trenca-sons); Darrere les tanques, amb pròleg d’Annie Bats i dibuixos d’Humberto Rivas i Andrés Hispano (El Tall Editorial, 2000); Carabassa a tot drap (Pagès Editors, 2001); Ainalar, Els Ulls de Tirèsies, 18 (Cafè Central, 2005); Eixida al sostre, poesia d’Ester Xargay, imatges de Vicenç Viaplana, col·lecció La Imatge que Parla (Arola Editors, 2009); Infinitius, col·lecció La Fosca, 30 (Lleonard Muntaner, 2017); Desintegrar-se, premi de poesia Rosa Leveroni de Cadaqués (Meteora, 2019). Amb Carles Hac Mor van coescriure els llibres de poemes Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infra un o no: ombres de poemes de Marcel Duchamp (1997), Amor lliure, ús i abús (2001); Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007) i Fissura, llibre ‘migpartit’ (2008) i també obres de teatre com Tirant lo blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme (Entreacte, Editorial AADPC, 200), feta amb en Carles, que es va estrenar a l’Espai Brossa en un muntatge de la Companyia Teatre Kaddish dirigida per X. Giménez.

Entremig d’un conjunt de peces amb tecnologies obsoletes que guard com un tresor (Le saveurs du savoir de Barthes, Usage de la parole de Nathalie Sarraute, Avec mon meilleur souvenir de la Sagan, Ma mère de Georges Bataille, etc.) he trobat obres que Ester em regalava i que ara ja no puc mirar perquè no tenc aparells de lectura com el CD-ROM. Com a pionera de la ciberpoesia té Paraparèmies, desplaçaments i cosificacions, amb A. Alcañiz, B. Held i en Carles.

Va ser traductora, moltes de vegades amb en Carles, d’autors tan diversos com Gilbert Lascault, Raymond Queneau, Tzvetan Todorov i Blaise Pascal. Va col·laborar en nombrosos mitjans com El Temps, l’Avui, Reduccions, Transversal, Lápiz, Papers d’Art o Barcelona Review. Va fer feina amb artistes plàstics com Marta Darder, Pere Noguera, David Ymbernon, Andrés Hispano, Humberto Rivas; amb artistes audiovisuals com Adolf Alcañiz i Eugenio Tiselli; i compositors com J. M. Mestres Quadreny, Xavi Lloses, Barbara Held, Mercè Capdevila i Miquel Àngel Marín.

Vinguda a Mallorca.

L’any 2003 la vaig convidar al V Festival de Poesia de la Mediterrània i ens férem molt amics. Em va contar que, encara que havia nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1960, de ben petita la seva família es va traslladar a París i després a Bourges. En aquesta ciutat hi havia una Maison de la Culture que era un dels centres francesos pioners en l’experimentació artística (Alexander Calder hi va mostrar el seu art cinètic moltes de vegades): happenings, accions, teatre, vídeo, cinema i música electroacústica. Foren uns anys decisius en què Ester Xargay s’impregnà de cultura reivindicativa, de combat i de recerca.

Quan té divuit anys, la família torna a Barcelona, on comença a fer la carrera d’Història de l’Art. Fa actes amb els grups amb propostes artístiques radicals i tota la neoavantguarda. El 1986 coneix Carles Hac Mor en un cicle de conferències que ell organitzava amb el títol d’Ut Pictura Poesis. En Carles duia un jersei vermell, alçava els braços mentre recitava i a les aixelles duia dos grans forats. Va ser el començament d’un gran amor. Començaren a viure junts el 1989 i no s’aturaren de fer obres heterodoxes, trencadores, transgressores amb disbauxes fonètiques a quatre veus, revistes parlades o caminades, recitals multitudinaris, participatius, oberts a totes les novetats, plens d’espontaneïtat, recerca, indisciplina i invenció, i vídeos i llibres i cicles i exposicions a balquena.

I no s’atura de practicar acció cultural: programadora del Festival Barcelona Poesia (entre el 2005 i el 2009 amb David Castillo i el 2010 amb Eduard Escoffet i Martí Sales); del 2007 al 2014 organitza el cicle de recitals Poesia als Parcs, amb Carles Hac Mor (em convidà a recitar en uns parcs protegits de l’Alguer i no oblidaré mai aquells cinc dies en què de dia i de nit no ens aturàvem de recitar en tots els llocs possibles), i aquests darrers anys era directora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, de la Diputació de Barcelona.

Quan participà el 2019 en els Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica el crític Jordi Marrugat escriví aquestes paraules que surten en el fullet que ens donaren i que crec que poden servir de record vertader d’una dona poeta i lluitadora que no hem de deixar de llegir. Escoltau: “Ester Xargay és l’autora més singular de la poesia actual. La seva obra sorgeix com a floració de la seva vida, del seu caràcter, de la seva posició en el món. Totes les accions que du a terme quan us la trobeu, es tornen escriptura i art: parlar, riure, jugar, cantar, llegir, reinventar, desbordar, filmar, retratar, interrogar, argüir, impugnar, reivindicar, donar-se… Escriu com viu.”

Suscríbete para seguir leyendo