Trauma i música clàssica al film ‘The Chapel’

Els aficionats a la música clàssica no tenen sort quan es tracta de veure’s representats en film. Amb massa freqüència, la vida dels músics o el procés de creació de les obres musicals es veuen reflectits en el cel·luloide com una horripilant tragèdia, un trauma que deixa seqüeles o una experiència senzillament negativa. La recent pel·lícula The Chapel (2023) del director belga Dominique Deruddere n’és un bon exemple. I això no és com dir que el film és fluix: no ho és, de fet, ben al contrari, és una narració plena de subtilitats psicològiques traduïdes en un llenguatge visual evocador i emotiu. Ara: l’argument cau en el conegut relat que iguala música clàssica i trauma i la pregunta és aquesta: ¿per què sempre o gairebé sempre ha de ser així?

The Chapel es refereix a la Capella Musical de la Reina Elisabet de Bélgica, un magnífic centre cultural situat al municipi de Waterloo. En aquest campus se celebra la final del prestigiós concurs internacional de música Reina Elisabeth. Durant el procés d’aquesta duríssima prova, els finalistes s’enclaustren a la Capella i durant una setmana han de preparar la interpretació d’una obra musical que els assignen dins un sobre tancat. El premi sol garantir una carrera musical fulgurant ―fama, diners, reconeixement internacional. Durant els dies a la Capella, no poden consultar internet, ni telèfon, ni visites ni res. Això sí: els finalistes berenen, dinen i sopen junts i al final del dia poden beure una copa o passejar pels frondosos boscs del campus, però poca cosa més. La seva única missió és aprendre de memòria una composició que no han vist ni sentit mai i que, en qüestió de dies, han d’executar a la perfecció amb una orquestra de Brussel·les. Fins aquí tot és estrictament verídic.

La peli conta una versió en clau de ficció del mateix relat. Jennifer Rogiers, la protagonista encarnada per la magnífica actriu Taeke Nicolaï, és una d’aquestes finalistes extraordinàriament dotada. Ara ha estat seleccionada per anar a la Capella per preparar la final del concurs. Ara bé, l’ambient claustrofòbic de la Capella, la soledat i la desmesurada ambició dels altres finalistes que li fan travetes li provoca una memòria regressiva: recorda un pare abusiu, una mare benintencionada però massa exigent, i una infància essencialment terrible, traumàtica. La música no la salva del trauma: li ho recorda, l’aviva i l’atia, el fa més dolorós.

En més de cent anys d’història del cinema com a art, la música clàssica gairebé sempre s’ha utilitzat com a premonició del mal i amb connotacions negatives. La música popular urbana (sigui jazz, musicals o cançó pop), contràriament sol ser un senyal d’espontaneïtat, alegria i optimisme. Apocalypse Now (Coppola) utilitza Wagner per crear un ambient de terror, destrucció i genocidi. La resplendor (Kubrick) crea una magnífica escena de suspens amb la Música per a corda, percussió i celesta de Béla Bartók. La desafinació afinada de Bartók crea angoixa i incertesa perquè se sobreposa a un infant que munta innocentment en un tricicle, però l’espectador sap que l’escriptor (Jack Nicholson), enclaustrat i neuròtic perquè no pot acabar la seva novel·la, li pot fer mal. I el mal torna a fer acte de presència a El silenci dels anyells, aquesta vegada amb la sereníssima introducció de les Variacions Goldberg de Bach. La història del cinema sembla demostrar que la música clàssica és un univers de perillosos dements.

A The Chapel, tristament, no se sent molta música. A més de l’excel·lent banda sonora de George van Dam, la protagonista toca el famós Preludi en do menor de Rakhmàninov, obra saturada d’un patetisme intens, gris i lògicament pessimista. Tanmateix, és d’esperar que The Chapel es pugui veure a sales o en streaming ben aviat. La distribuïdora catalana Vercine ja ha adquirit els drets i la posarà a l’abast immediatament. Per cert, aquesta distribuïdora té moltes sorpreses pels aficionats a la música: Divertimento (sobre una dona que ambiciona dirigir una orquestra), Solo queda la danza (sobre els traumes psicològics del ballet clàssic), Dogs at the opera (un film d’animació), Alma & Oskar (traduïda absurdament com Alma Mahler, la passión), La Mujer de Tchaikovsky (sobre el matrimoni del compositor per tapar la seva homosexualitat) i algunes altres llepolies que els melòmans sabran apreciar.

Suscríbete para seguir leyendo