Sobretaula

Aquesta lectura ens arriba precedida d’una cita:

«Com que no he aconseguit fer els homes més raonables, he preferit ser feliç lluny d’ells»

Voltaire

El nostre narrador, assegut a la butaca d’orelles dels Auersberger, es lamenta d’haver acceptat la invitació per assistir a un sopar artístic, es lamenta d’haver accedit a la proposta d’aquells que recordava com els seus «antics destructors i aniquiladors», creu que hauria estat millor quedar-se a casa llegint Pascal, Gogol o Montaigne o interpretar Satie o Schönberg, qualsevol cosa abans que assistir al sopar. Sap que li serà difícil d’oblidar l’encontre amb els Auersberger , ell i ella, i la «trobada amb mi mateix». El personatge que dona lloc al sopar és l’actor del Burg que representa L’ànec salvatge i el nostre narrador no tolera res que tingui a veure amb el Burgtheater, els titlla «d’aniquiladors de tot allò que cau a les seves mans». Hi ha un suïcidi, la Joana mor a Kilb, la seva mort també serveix per analitzar de manera demolidora totes les facetes de l’art, les trajectòries dels artistes, som davant d’un monòleg reiteratiu, obsessiu en torn la decadència d’una societat, d’un país, el nostre narrador cerca el lector, vol compartir una veritat sense embuts. Coneixem les detestades escriptores Jeanine Billroth, la Virginia Woolf vienesa, res més lluny de la veritat, la Billroth, una nul·litat pel que fa a la seva obra i un personatge del tot estrafolari amb una xerrameca que no es pot aturar; pel que fa a l’altra escriptora, Anna Schreker, la Mariane Moore vienesa, tampoc escapa de la befa del narrador. En aquest sopar es repeteixen escenes que els amfitrions protagonitzaven trenta anys abans:

«... deixaven darrere d’ells, en el sentit més estricte de la paraula, un camp de mines conjugal i una pudor espantosa de matrimoni, pensava a la butaca d’orelles mirant cap a la sala de música.» pàg. 96

Qüestiona totes les accions dels seus amfitrions i de la resta de convidats, ens parla de les biblioteques heretades d’avantpassats que havien acumulat llibres per crear una aparença de saber:

«... el matrimoni Auersberger viu, des que viu, de les aparences, tota aquesta gent de la sala de música ha viscut sempre només d’aparences, mai de veritat, no ha viscut ni un sol instant de realitat, pensava.» pàg. 110

La vetllada s’acaba, el nostre narrador surt al carrer i corre, corre com un esperitat escapant del malson que l’han dut a viure els Auersberger i els seus convidats, es trasllada als anys cinquanta, i també té consciència de la realitat que l’envolta i accepta que els personatges i la ciutat que els acull el commouen, fins i tot potser els estima; i corre perquè cal registrar, escriure l’experiència viscuda «a l’instant i de seguida».

De la mà de la traductora Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo ed. ens ha fet arribar una desena de novel·les de l’autor, gràcies a aquesta iniciativa comptem amb l’obra de Bernhard en català i ens ha permès accedir a una manera de dir gens usual; la primera vegada que vàrem tenir un text seu a les mans ens va sorprendre la forma, sense punts i a part, representa un repte per al lector, ens va seduir des del principi. Pel que fa a la traductora, tenim la sensació que es dona un miracle d’afinitats entre les peculiars maneres de l’escriptor i la traductora, que creiem que reprodueix l’atmosfera d’una manera impecable; la prova és que cada vegada ens introduïm amb més comoditat a la lectura, ens apassionem i ens adaptem al ritme. “Tala”, una lectura a la qual tornarem, l’anàlisi del microcosmos que envolta al nostre narrador ens apel·la. Per tant, només podem manifestar la més sincera gratitud a la traductora i als editors que han fet possible la «familiaritat» amb l’autor. Celebrem la present edició de “Tala”, una de les obres mestres de la literatura alemanya.

Suscríbete para seguir leyendo