El Mediterrani

Agraïm les paraules que trobem a les primeres planes, el traductor ens parla de Régnier, un autor important per Juan José Delgado Gelabert, amb el qual comparteix la passió per Venècia, i que l’ha dut a traduir llibres seus dedicats a la ciutat; en aquestes primeres planes el traductor ens parla del flàneur que s’embarca en dues ocasions per recórrer el Mediterrani, són els anys 1904 i 1906, dels apunts que va prenent al llarg de les travessies sorgiran el conjunt de relats que ens presenten amb el títol “Escalas en el Mediterráneo”. De Marsella a Constantinoble, abans Bizanci i més tard Istanbul, escales a Còrsega, Sicília, Malta, Grècia, Xipre, Creta, Corfú... inclou una travessa de Barcelona a Mallorca.

Al prefaci l’autor ens diu:

«¿Acaso no hay un instante en el que se mezclan a partes iguales lo que nuestros ojos retuvieron como real y lo que nuestro espíritu añadió representándolo?» pàg. 25

Hi ha un moment que naveguen per illes gregues, aquell vespre, acomodats a coberta, enceten una conversa de records entorn la ciutat de París, records desordenats que els fan viure la ciutat que ve a la memòria de cada viatger, també apareix en el record de l’autor la seva adorada Venècia. Es sorprenen amb els paisatges més diversos, compren catifes, els diverteix el regateig. A Istanbul és el viatger Pierre Loti, escriptor i oficial de la Marina Francesa, qui fa de cicerone.

Ens presenta un basar a Bezestin, d’aquells comerciants ens diu:

«Vestidos con telas brillantes, presentaban extraños rostros sobre los que se leían las pasiones mercantiles: el lucro, la engañifa, la avidez, la trampa, la avaricia. Todos los hombres hubieran vendido su alma por un poco de oro.» pàg. 173

Trajectes en ferrocarril a Xipre, a Síria, en tren arriben a Damasc, visiten els mercats més diversos on es treballa el cuir, el coure, teles noves o velles, objectes que porten a la memòria quadres de Rembrandt.

A Àrgel presencien un ritual terrible oficiat per fanàtics religiosos, el mal record queda difuminat pels aromes del gessamí.

Ens diu que el mar de Corfú: «El mar tenía el color que tiene en la Barca de Don Juan, de Delacroix».

Una vista de la estimadíssima Venècia:

«La Laguna nos ofrecía su matinal bienvenida la prodigiosa ascensión de su ciudad marina: Venecia, hija del mar y del cielo...» pàg. 256

La darrera travessia, serà la que uneix Barcelona amb Palma de Mallorca, a l’alba apareix davant l’autor la ciutat, pas d’entrada a una illa que el fascinarà: «Palma de Mallorca donde quedó un poco de mi corazón», aquesta és la darrera visió de les «Escalas en el Mediterráneo».

Tanquem el llibre en un estat de profunda harmonia; Henri de Régnier és l’autor triat per Juan José Delgado en llibres anteriors per acostar-nos a la ciutat de Venècia, que a tots dos els ha apassionat i ens porten a aprofundir en la nostra mirada. En aquesta ocasió, hem compartit els apunts dels viatges que va fer Règnier el 1904 i 1906. Potser ens servirà de guia de manera fraccionada, estem molt lluny dels privilegiats viatgers de principis del s. XX, és difícil lluitar contra la banalització, tot i això, el tindrem en compte si un dia partim cap a qualsevol de les destinacions que ens ha descrit; el que és segur és que li dedicarem relectures, en les quals a la nostra intimitat podem obviar les interferències del present.

La gratitud més profunda al traductor, que gràcies a la seva passió ens ha donat a conèixer un autor que enriqueix la nostra experiència de lectors i de viatgers.

Suscríbete para seguir leyendo