Contra la incultura

Josep Massot, estimat, no saben el que fan. Si tengués un esperit de lluita cultural més dels anys setanta del segle passat, segurament hauria deixat tota aquesta plana en blanc i hi hauria posat només una foto de l’homenot, savi, recercador, cap clar, i mil i una meravelles més, Josep Massot i Muntaner, amb una frase de subtítol: Estimat Mestre, tu ets i seràs pels segles dels segles fill il·lustre de Marratxí, d’Europa i de l’Univers.

Però seré humil com ell em va ensenyar, bon al·lot i bon divulgador, i contaré de la forma més senzilla aquesta feta vergonyosa que consider que mostra com el poder municipal, que, per estar tan a prop del poble hauria de ser el més noble, el més honest, el més culte i, sobretot, el més humanal, es pot convertir en un poder maligne que vol deshonorar homes tan treballadors, estudiosos i sobretot socialitzadors de la cultura, en camps tan diversos que agafen des de la guerra incivil al costumari popular, com mestre Massot.

La seva biografia resumida seria aquesta: Josep Massot i Muntaner va néixer a Pòrtol (Mallorca) el 3 de novembre de 1941. Va entrar al noviciat de Montserrat el 27 de juliol de 1963, va fer la professió simple el 6 d’agost de 1964 i la solemne el 6 de gener de 1969. Va ser ordenat sacerdot el 27 de novembre de 1971. Prèviament, s’havia llicenciat en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona (1962) i va seguir cursos de llengua i literatura als Estudis Universitaris Catalans amb Ramon Aramon i Serra i Joaquim Molas. Va fer els estudis eclesiàstics d’Humanitats, de Filosofia i de Teologia i, des de 1971, era director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fou també director durant molts d’anys de la revista internacional Studia Monastica, dirigia Serra d’Or i Randa i era codirector de la Catalan Historical Review. Formava part del consell de redacció de Llengua & Literatura (que va fundar el 1986) i d’Estudis Romànics, i del consell editor d’Els Nostres Clàssics. Va ser secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de 1973 a 1993, i d’aleshores ençà n’era conseller, responsable de publicacions i coordinador de la sèrie Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, creada el 1980. Va ser president i vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Era vicepresident de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al qual pertanyia des de 1999, i secretari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual era membre des del 2000. Pertanyia igualment a la Societat Verdaguer i a la Societat d’Onomàstica, era membre corresponent de la Societat Arqueològica Lul·liana i membre honorari de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Va publicar més de mil dos-cents treballs i un bon nombre de llibres sobre temes de llengua, literatura i història dels Països Catalans, entre els quals Els mallorquins i la llengua autòctona (1972 i 1985), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985), Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973), L’Església catalana al segle XX (1975), Els creadors del Montserrat modern (1979), Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1993-2012) —de l’arxiu de la qual era conservador, Georges Bernanos i la guerra civil (1989; traduït al francès el 2001 i a l’alemany el 2002) i tot un seguit d’altres obres sobre els diversos aspectes de la guerra civil, de l’exili i de la resistència interior, especialment a les Illes Balears. Va rebre el premi Francesc de B. Moll de l’Obra Cultural Balear pel conjunt de la seva obra; el Premi de la Crítica Serra d’Or; el premi Sanchis Guarner pel llibre Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), i el Premi Nacional de Cultura Popular 1998 de la Generalitat de Catalunya per la recuperació i l’edició de l’Obra del Cançoner. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi el 1996, el 1998 va ser nomenat doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears, i el 2016, de la Universitat de València. El 2012 va ser guardonat amb el 44è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 2018 va rebre la Medalla d’Or de la Xarxa Vives d’Universitats, i el 2019, la Medalla d’Or de les Illes Balears. El pare Massot va morir el 22 d’abril de 2022 al monestir de Montserrat, tenia vuitanta anys, en feia cinquanta-set que era monjo i cinquanta que era capellà.

Vergonya, cavallers, vergonya! Al ple municipal del dimarts 28 de novembre de 2023 es va debatre una moció presentada per Més que demanava l’inici de l’expedient de declaració de Josep Massot com a fill il·lustre de Marratxí. Hi va haver unanimitat en tots els partits, amb l’excepció de Vox. El portaveu de Vox, el regidor Manuel Martínez, va dir: «seré la nota discordante por mi voto en contra. A pesar de que la obra de este ilustre señor es extensa y ampliamente galardonada, el señor Massot representa el imaginario catalanista de la Abadía de Montserrat. Nosotros nos basamos en los pilares fundamentales de la defensa y unidad de España, y evidentemente por esta cuestión no podemos apoyar a ninguna persona que intente desmembrar a nuestra nación en aras del separatismo.»

El regidor Miquel Cabot, del PSOE, va afirmar que Josep Massot era una de les persones més il·lustres del municipi, potser la més il·lustre, amb una obra extensa i important. El regidor Josep Ramis, de Més, ratificà les paraules de Miquel Cabot i hi afegí: «en cap moment en l’exposició de motius es parla de la ideologia del senyor Massot, només de la seva intensa obra de recerca, tant de la guerra civil com dels cançoners de la nostra terra.»

En tot el debat, ni el batle ni cap regidor del PP, socis del govern amb Vox, sortí en defensa del pare Massot.

Quan escric això em peguen calfreds d’escarrufament. No m’hauria pensat mai que un fet així hagués pogut passar en una societat civilitzada i en un procés democràtic com la nostra. Ho veig un signe terrible de la barbàrie que avança per molts de territoris i que vol anorrear-nos com a cultura i com a poble. Fa feredat que un savi com Josep Massot no sigui acceptat com a fill il·lustre de Marratxí. Això mostra i demostra on ens trobam després de tants d’anys de lluitar contra la ignorància, l’analfabetisme i la misèria mental. Quan es farà l’informe «Trepitja» dels ajuntaments?

Suscríbete para seguir leyendo