La música segons Claude Debussy

Sovint diuen que els crítics musicals solen ser compositors frustrats, disconformes amb l’obra d’altri, envejosos de la creativitat (i l’èxit assolit, per què no) d’aquells, que es refugien en la crítica sistemàtica per amagar les pròpies mancances, de manera sovint gens misericordiosa ni comprensiva. Amb “Monsieur Croche” tenim un cas atípic, atès que ens trobem davant una figura de primer ordre, prestigiosa i reconeguda en vida: el compositor Claude Debussy (1862-1918).

Debussy no se centra en la crítica per la crítica, recurs fàcil quan manquen idees i sobren enveges: sap que no és el seu terreny (ni, francament, ho necessita per fer-se valdre) i que els textos responien més a qüestions circumstancials i de subsistència —esdevenir un compositor de prestigi no sempre li va proporcionar els ingressos suficients; digueu-li a Mozart, per exemple—. Per a Debussy la crítica musical fou una feina de pas, a la qual li va donar la volta com un mitjó per usar-la en benefici propi i fer-ne una tribuna del seu pensament musical.

El compositor va esdevenir crític musical en diverses etapes. En primer lloc, en el quinzenari La Revue blanche, entre abril i desembre de 1901, llavors una de les publicacions més llegides del món artístic i literari. Allà hi participaven escriptors com Proust o Verlaine, pintors com Toulouse-Lautrec i polítics com Léon Blum. La línia editorial, irreverent i sovint provocadora, encaixava a la perfecció amb el pensament del músic. Posteriorment, entre gener i juny de 1903, tornaria a exercir en el diari Gil Blas, en aquest cas amb freqüència setmanal. Encara viuria una tercera etapa entre 1912 i 1914 a la Revue Musicale de la Societé Internationale de Musique, però cap dels escrits apareix en aquest recull perquè aleshores l’autor ja planejava donar forma a un recull d’articles, centrat en escrits anteriors. Altres col·laboracions en diversos mitjans, molt puntuals, tampoc foren incorporades a “Monsieur Croche”.

El llibre mostra un recull de vint-i-cinc articles, seleccionats pel mateix compositor, als quals sovint incorpora afegits i modificacions amb l’objectiu de donar sentit a la selecció. Sabem que cap a 1910 tenia el treball molt avançat; però encara seria revisat periòdicament, tasca sovint interrompuda pels seus compromisos com a compositor. L’esclat de la Gran Guerra i la seva mort, esdevinguda a les acaballes del conflicte bèl·lic, va deixar el projecte inacabat; així i tot molt perfilat, i que finalment veié la llum el 1921. Així, “Monsieur Croche” es converteix sense voler-ho en epitafi musical i alhora principal síntesi del pensament musical de Claude Debussy.

Els articles de Debussy no eren simples cròniques de concerts o actualitat musical; si de cas, eren punt de partença per a altres objectius més íntims i personals. El compositor no pretenia informar o fer un relat més o menys objectiu d’un concert, representació operística o recital, sinó aprofitar-los per plantejar les seves conviccions sobre l’art musical amb un estil gens periodístic, sense diplomàcia o mitges tintes, amb el propòsit manifest de donar a conèixer el seu ideari com a compositor, defugint els cànons acadèmics i tradicionals, així com del gust del gran públic. Tal com ell va dir alguna vegada: “Les obres d’art fan les normes; les regles no fan les obres d’art.” Debussy reclamava llum i claredat, defugir el wagnerianisme que aleshores tot ho colonitzava. Rebutja l’academicisme, molt present tradicionalment a la música francesa i que llavors encara tenia un pes considerable, alhora que cerca una música nacional francesa en el sentit d’autèntica i genuïna, clara i lliure d’influències externes, no pas patriòtica.

La versió catalana, realitzada directament del francès, ve signada per dos traductors. D’una banda, el valencià Vicent Minguet (València, 1982), doctor en Musicologia per la Universitat de València. Com a intèrpret ha estat membre de l’Acadèmia Internacional de l’Ensemble Modern (Frankfurt) i va treballar amb Karlheinz Stockhausen i Pierre Boulez, fent nombroses estrenes nacionals i internacionals. De l’altra, el mallorquí Sebastià Moranta (Campos, 1974), doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Marburg i llicenciat en Filologia Catalana (amb menció en Filologia Eslava) per la Universitat de Barcelona. Actualment és docent i investigador en lingüística iberoromànica i francesa a la Universitat de Kassel (Alemanya).

Suscríbete para seguir leyendo