No m'encaixonis enlloc

Contra el calat i la garlanda.

«Aquesta bufera, aquesta mossoneria, aquest voler ser qui no ets, aquesta hipocresia rància, aquesta farsa fatxenda, aquesta guarda de polls entrats en costura, aquest desgavell de malanats, d’oiosos, de gent dolenta, sent que m’enrevolta per totes bandes i no em deixa alenar, no em deixa escriure, no em deixa viure.» Per què m’has enviat aquest bitllet que m’ha deixat mal a pler i que no he pogut entendre d’on venia i cap a on anava?

No et puc ajudar, dilecte amic, perquè t’assegur que em trob igual. Em giri cap on em giri, la mateixa maledicència, la mateixa grisor estantissa, el mateix alè de misèria moral. Estam desequilibrats? Ens negam a blanquejar la realitat? Ens pensam ser més que els altres? Som uns pobres desgraciats que miren el món pel cantó pessimista i no volen veure l’altre? Quin és, l’altre? El dels anuncis de consum de qualsevol casta? El que prediquen les nombroses sectes? El que ens volen fer creure els influenciadors de torn? El que ens publiciten els mitjans de la dita comunicació? El que empastifa el brou social per totes bandes?

Com dir la trencadissa?

Aquesta embosta de notes no sé si pot explicar alguna cosa d’allà on som, del que som, del que esdevindrem. Reblar a consciència els mots sobre l’enclusa podria ser una possibilitat que no et deixaré com a penyora.

Badar els sentits.

Per un atzar que no existeix a l’atzar he trobat un fragment d’un text d’autor anònim on es parla de la relació d’un escriptor i un fotògraf. El tema m’apassiona i el visc a fons cada diumenge amb el fotògraf amic Jean Marie del Moral al quadre de mots amb fotografia anomenat Closcadelletra del diari Vilaweb.cat, i també al llibre que acabam de publicar, Passes per Palma (Editorial Vibop).

Escoltau: «En la copresència de lletra i fotografia, en la seva mútua adherència, en la manera d’escometre’s i d’avenir-se o de rivalitzar, d’atracar-se o distanciar-se podem llegir una electricitat, una relació sinàptica que ens permet entreveure bellumes que només compareixen en la seva juxtaposició i a les quals no tendríem accés si cada discurs anàs pel seu vent. I tanmateix l’empelt i l’aura que genera no atenua la seva forma de dir a lloure dels dos autors. El text mai no és una rèmora de la imatge, ni la fotografia parasita els mots, no s’eclipsen, no són discursos paral·lels, perquè s’engalzen, i si la imatge suca en la paraula i és capaç de mostrar l’indicible, la veu de la lletra treu ull en el forat negre de la fotografia. […] Perquè ni en la fotografia ni en el text es tractava de decorar, i si la pretensió era crear l’espai d’una escenificació, tant en un cas com en l’altre, podem fer servir els mots de Roland Barthes quan entén l’ànsia de teatralitzar com el desig d’il·limitar el llenguatge. Perquè, d’alguna manera, l’acte artístic aquí pren la forma d’un exercici espiritual on es manifesta l’estranyesa, una estrangeria dels llenguatges, on ardor i sobrietat treballen plegats. En un estil que afavoreix l’escolament, en una proposta de text poc saturat que facilita el drenatge i la permeabilitat susceptible a la liqüefacció i també a la inestabilitat, perquè vol glapir l’espai viscut i proliferant de la ciutat, de Ciutat. L’arquitextura també és aquesta desclosa, un espai esbatanat, d’acollida, d’encontre, amb l’ànsia de dilatació que defuig el lloc cluc i que bada els sentits. Perquè per ventura entén que la felicitat només és real en els espais oberts, en els creuers, en els veritables llocs de pas.»

Qui deu ser la criatura que té aquesta capacitat per confegir paraules alades, per dir els efectes que la conjunció d’escriptura i fotografia poden produir al lector? Hi ha un misteriós enigma que em fa cercar la persona que ha sabut definir, comentar, avaluar i mostrar les coordenades d’una escriptura i una fotografia que no gosen dir el seu nom amb una senzillesa que et pot permetre trobar la cartografia del tresor perdut que tots cercam.

Desestabilitzar els lectors.

Si s’ajuntassin tots els «t’estim» que es pronuncien aquest moment en el Món, si quan acabassin de sortir de la boca volassin com ocells, el cel s’enfosquiria i no es veuria ni el cel, ni el sol, ni la lluna, ni les estrelles, i la humanitat se sentiria tancada dins una capsa. Et vaig dir t’estim quasi per inadvertència o perquè tenies un aire patètic aquell horabaixa al caló dels Fonys i jo travessava una d’aquelles regles doloroses que em deixaven estormiada molt de temps. No em temia de res. Em sentia tancada dins una cambra negra. Sé que hi havia forats a la porta emperò no deixaven passar ni gota de llum. Em sabia fermada a un llit. Podia moure un braç, res pus. Tota la resta del meu cos em feia mal. No sabia el temps. Ni el temps que feia que estava allà tancada. Ni el perquè. Ni quan podria sortir. Ni què havia fet. Havia assassinat algú? Havia tirat la meva germana pel mirador dels Trescadors? Havia cremat els meus pares dins el bmw? Segur que allò no era un hospital sinó una presó. No sent cap renou. Hi hauria d’haver policies o infermers, però no se sent res de res. I quan em duen el menjar no veig ningú. I quan deman coses no em responen.

Suscríbete para seguir leyendo