Catàstrofe: desapareix l’Avenç!

UNA MALA NOTÍCIA

La històrica revista de cultura L’Avenç deixarà de publicar-se al mes d’abril i quedarà com a editorial i web. Aquesta frase em pensava que la deia un personatge malèfic dins un malson. No. Eren les vuit del matí i ho acabava de comunicar Catalunya Ràdio al seu informatiu. Vaig tenir una girada de ventre. No podia ser. Segurament era una confusió del meu cervell matiner. Devien haver dit alguna altra cosa. Em vaig aixecar corrensos i l’ordinador em va fer veure que allò que havia escoltat era cert. L’Agència Catalana de Notícies ho havia confirmat, i a Catalunya Informació i a l’Ara hi havia entrevistes amb Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç aquests darrers vint-i-tres anys, que parlava clar i català en aquests termes: «L’Avenç el mes d’abril, en el seu número cinc-cents, aturarà la seva publicació després de quaranta-sis anys de publicació pràcticament ininterrompuda.»

Els motius són molt clars: econòmics. El director i la copropietària de la capçalera Núria Iceta han trucat a les portes de les institucions públiques, a les portes dels mecenes privats i han intentat augmentar el nombre de subscripcions de totes les maneres possibles i s’han trobat que no se’n sortien. Les ajudes no arribaven i els 1.200 subscriptors no bastaven (en caldrien el doble).

És una decisió que els ha costat molt de prendre, que és traumàtica, però està meditada. I repeteixen: s’ha de fer per mor de les dificultats econòmiques.

Aquest cronista, que des de fa anys i panys és un lector fidel de L’Avenç, que l’ha publicitat moltes de vegades en aquestes notes de Bellver, que l’ha recomanat per un boca-orella a nombrosos amics i coneguts, no es pot avenir que la cultura catalana deixi perdre un mitjà de comunicació cultural tan essencial i important. El motiu és ben senzill. L’Avenç practica un periodisme cultural innovador, una informació i crítica literària especial, una escriptura històrica molt diferent de les poques revistes culturals que tenim (Serra d’Or, L’Espill, Sàpiens, El Temps, Revista de Catalunya, Recerques, El Món d’Ahir, Mètode). És una revista singular. És una singularitat cultural.

Si hi pegam una mirada històrica, podem veure que hi ha dos períodes. Els primers vint-i-tres anys, fins al 1998, quan és una revista d’història dels Països Catalans, i els vint-i-tres anys següents, que, sota la direcció de Josep Maria Muñoz, es converteix en una revista cultural que no existia, en què la literatura passa a tenir un paper molt més important, sense abandonar en cap moment el pensament històric, el fet de pensar històricament, com deia Pierre Vilar.

PARAULES ALADES

Josep M. Muñoz, quan li parlen de la reculada del paper dels historiadors i del creixent interès per la memòria, diu: «Des de L’Avenç hem viscut aquesta irrupció de la memòria com un dels grans temes de la contemporaneïtat. El número 500 el farem sota l’epígraf Parla, memòria, títol de les memòries de Nabokov. És una qüestió a la qual seguirem dedicant atenció a través tant del web que estem desenvolupant aquestes setmanes com dels llibres que continuarem publicant i mirarem de potenciar.»

Record amb molt de gust una entrevista llarga i complexa d’unes deu planes que em va fer fa alguns anys. Va ser durant un viatge a Girona per assistir a unes conferències. I parlàrem molt. Record que en aquells moments ell ja em deia que a la Catalunya actual no havíem situat la cultura en el centre de les polítiques públiques. I rememoràvem que el catalanisme polític des de Prat de la Riba havia col·locat la cultura en un lloc central de les seves lluites i creacions. Així s’havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans, les xarxes de biblioteques, s’havien creat revistes de debat. Ell em deia que les polítiques actuals tenien una desconfiança cap a la cultura.

I aquests dies declarava a Ignasi Aragay, de l’Ara, quan es parlava que el món dels estudiants, professors i recercadors perd una tribuna clau: «El sistema universitari fa temps que empeny els professors universitaris a la publicació en revistes indexades, en castellà o en anglès. És un sistema que ha anat absolutament en contra de revistes com L’Avenç. I després hi ha hagut un altre canvi molt important a l’ensenyament secundari: abans la revista els era útil. Molts professors la llegien i la feien servir. Ara, per dir-ho de forma caricaturesca, a l’aula han de fer més de policies que d’incitadors culturals. En tot cas, els factors de reducció del nostre públic han estat múltiples.»

I quan surt el tema de la llengua catalana és molt lúcid: «Soc dels que pensen que no s’ha de despolititzar la llengua. En un sentit ampli de la paraula, no en el sentit partidista. I crec també que s’ha produït un canvi d’estatus del castellà. S’ha naturalitzat com una llengua moderna, guai. Als anys 70 això no ho tenia. Dit això, estic d’acord amb el que fa pocs dies deia Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC: el nombre de catalans que parlen el català es manté. El que passa és que no se’n guanyen de nous. Cal empoderar la gent cap a l’ús de la llengua i tornar a una situació de prestigi. I crec que sense L’Avenç anem en la direcció contrària.»

Lluís Muntada va resumir així allò que L’Avenç aporta (i en puc donar també el meu testimoniatge de lector fidel). Escoltau: «Allò que l’intel·lectual més emblemàtic de la nostra època, Google, no pot oferir: jerarquitzar la informació, lluitar contra la mercadotècnica culturalista i filtrar. Connectar, sumar més visions al programa cultural».

Amics Lectors, anau a un quiosc, a una bona llibreria, i segur que trobareu el número 497 de L’Avenç, on hi ha meravelles com el discurs del Nobel de l’escriptora Annie Ernaux, un gran article sobre el seixantisme (aquesta època de vitalització cultural als Països Catalans), una lectura de Salinger a càrrec de la novel·lista Anna Ballbona, una reflexió sobre Lorca, ara que s’estrena un muntatge de Yerma al Teatre Lliure, una vindicació apassionada de Marco Bellochio per Imma Merino i un ampli aparador sobre llibres, música i art. Una joia! Val l’alegria!

Suscríbete para seguir leyendo