Llompart, homenot català universal

JOSEP M. LLOMPART. UN POETA COMPROMÈS.

El vaig conèixer perquè mumare havia fet el batxillerat a l’Institut Ramon Llull de Palma. I en Llompart també. Per mor d’això quan devers els setze anys ja havia acabat un llibre de poemes mumare em va enviar a veure aquell poeta que estava casat amb la seva amiga Encarna Viñas. Em va rebre amb molta d’amabilitat a ca seva, una casa en un carrer a prop de la plaça de Pere Garau.

Quan va obrir la porta vaig trobar un home alt i gruixat amb una gran barba grisosa i una humanitat extraordinària. Ens asseguérem en una sala, despatx, biblioteca, on amb la seva bonhomia em va demanar moltes de coses sobre com, quan i per què escrivia. Sé que des d’un bell començament li vaig agafar una gran confiança i em vaig amollar a gust. Em va demanar que li llegís alguns dels meus poemes i quan vaig acabar em va dir que tenia fusta de poeta. Record allò de la “fusta” perquè em va quedar gravat com una amoreta bellíssima. Després li vaig demanar si em podia llegir alguns dels seus poemes inèdits. Crec que eren esborranys molt acabats del seu llibre La terra d’Argensa que em deixaren bocabadat.

“Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi / perquè ja n’està farta, dels peus que la calciguen; / perquè cerca les velles paraules que cantava / i només troba un pou de silencis feliços. / Jo ploro, rostre al vent, l’oprobi i la cadena, / anuncio clarors d’una albada difícil; / proclamo que la llum espoltrirà la pedra / quan esclati en el pit i en la boca dels homes. / Us convoco a la llum, a les albes roentes, / a l’autèntica veu que ens esqueixi la cara, / us duc un crit, un plor que dreci les espigues / –profecia sobre Argensa– i que els morts apaivagui.”

D’aquell poeta, en Josep Maria Llompart de la Penya, em va entusiasmar la veu, la dicció, la manera de dir els versos. Crec que sempre vaig ser un admirador d’aquella veu fonda i fosca, que sabia escandir les síl·labes, fer dringar els mots, donar música a les frases. Era un gran musicador de la llengua catalana i això s’estenia als seus discursos, a les seves conferències, als seus recitals. Crec que molta d’aquesta feina que he fet al llarg de la vida per poder dir, recitar, bé deu molt a aquella veu de mestre Llompart que em donà gust per les diccions verbals, que em va fer estimar apassionadament les diccions. Aquella primera visita va acabar amb la promesa que en la pròxima sessió que faria clandestinament a ca seva amb poetes i escoltadors amics em convidaria.

CONEIXENCES.

A ca en Josep Maria hi vaig anar amb mumare un vespre per recitar. Estava molt nerviós. M’havia passat un parell de dies amb assaigs obsessius dels meus poemes. Fou tota una aventura. Cal recordar que a finals dels anys seixanta encara hi havia un franquisme fort i unes lleis que no permetien el dret de reunió. Per això que en una casa particular es reunissin unes trenta persones era un acte que podia acabar amb detencions i multes. Podria omplir planes d’aquella primera vegada en què vaig tornar a la casa del poeta plena de gent. Record que a la xemeneia hi havia una pintura de Pau Fornés i a les parets prestatgeries de llibres que ho tapaven tot. Vaig tenir la sort que aquell vespre Blai Bonet havia pujat de Santanyí i també recitaria. Per a mi en Blai era un altre dels meus mestres. I el llibre Entre el coral i l’espiga una de les meves obres de capçalera. Sé que el vaig trobar prim i esquifit amb una veu calenta i una simpatia contagiosa. Em va dir que li agradava molt recitar i que aquell vespre ens oferiria alguns dels seus versos inèdits. Sé que vaig beure una copa de mistela i vaig menjar unes galetes de coco. Ho record tot com dins un somni. Les paraules d’en Llompart quan em va presentar varen ser molt elogioses. Vaig tornar vermell. I a continuació vaig dir alguns dels poemes del meu primer llibre, Un glop de perfum dins la boca dels caníbals, amb tota l’ànima. La gent aplaudia amb dos dits per no fer renou. Mumare estava alabada. En Blai va llegir “Carta a Jaume Vidal Alcover”, que agafà tothom per sorpresa per la força i la confiança que demostrava. Fou molt aplaudit. Partírem en petits grups de tres o quatre persones. Record que en altres recitals vaig conèixer escriptors tan diversos com Miquel Bauçà, Antònia Vicens i Xesca Ensenyat. Allò va ser el començament d’una amistat amb mestre Llompart que duraria tota la vida.

FA TRENTA ANYS ENS VA DEIXAR UN FAR ORIENTADOR, UN HOMENOT, UN MESTRE.

Josep M. Llompart va ser una patum que ens va ajudar a salvar els mots en aquella postguerra incivil en què la llengua catalana estava prohibida, la cultura censurada i la nació catalana semblava inexistent. Ell, amb Joan Fuster, va ser un dels que va escriure, teoritzar i conceptualitzar els Països Catalans. A vegades em deia: “El que passa és que vivim en un país tan desorganitzat, que hem de fer de tot. El meu gust, si visquéssim en un país normal, amb una cultura normal, seria fer de poeta i res més. El que passa és que en aquest país, com que no hi ha res que funcioni, un ha d’anar tapant forats, de qualsevol manera, improvisant les coses... Crec que l’escriptor, l’intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el propi país. Jo no crec en l’intel·lectual dins la pròpia torre d’ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions. Una cosa és que hagi d’estar únicament i exclusivament al servei d’aquesta problemàtica, i una altra, és que l’assumeixi, que la senti, i que d’alguna manera tregui posicions davant aquest problema.” Llegiu els seus poemes i sentireu que hi ha una veu viva que el temps no podrà erosionar.

Post scriptum: Acaba de morir l’amic i el gran director cinematogràfic català, europeu i mundial Agustí Villaronga. Dijous que ve el recordaré literalment i en tots els sentits.

Suscríbete para seguir leyendo