Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Brindis per a nou-centes «Plaguetes de notes»

Pep Maur Serra. B.M.

PRELUDI.

¶Unes paraules de mestre Borges per començar la celebració: Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías, de naves, de islas, de peces, de habitaciones, de instrumentos, de astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir, descubre que ese paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.

ESCRIURE, SEMPRE ESCRIURE!

·Escriure és viure! Viure és escriure! Tu, Lector dels mil i un sexes de l’esperit, i jo sóm el mateix. Tu escrius. Jo llegesc. Aquí hi ha el bessó fondo de la literatura. Allò que ens fa llegir i escriure, escriure i llegir. Per on vas lector de la Plagueta de notes nou-cents a la darrera pàgina del suplement “Bellver” del Diario de Mallorca? Per on vens escrivent de la Plagueta de Notes nou-cents a la darrera pàgina del suplement “Bellver” del Diario de Mallorca?

Quan Pere Estelrich em va dir com si no res que aquesta Plagueta de notes seria la número CM, la nou-cents, de la meva col·laboració al Suplement “Bellver” del Diario de Mallorca, vaig quedar sorprès, corprès, contentíssim, tocat i pensatiu entre un parell d’emocions més.

I vaig veure que m’ho deia amb la seva politesse d’un catalitzador d’escriptures que prové de la matemàtica i la música, dues arts essencials per al bon llegidor, per al bon escoltador. I un llegidor, no cal oblidar-ho per senzill que sembli, ha de ser sempre un bon escoltador de les músiques de la lletra, dels treballs i els dies de l’escriptor per treure totes les notes possibles de la mina inacabable de l’idioma, d’explorar totes les seves infinites harmonies i dissonàncies.

Puc donar testimoniatge que aquestes notes tan híbrides diuen sempre que la llengua catalana, per vivificar-la, cal tesar-la en totes direccions, cal estamenejar-la, cal conrear-la, cal esculpir-la, cal inventar-la. M’agradaria fer un petit catàleg, una taula, una natura morta o un bodegó amb les menjues i les coses (sobretot les coses de totes les espècies vives) que han passat per les pàgines de la Plagueta. Històries íntimes dites per escrit en veu alta, informacions volanderes que xifren un instant etern. Les onades de cada època, de cada temps. Frivolitats fetes amb punt de creueta. Insolències, ràbies, invocacions, lluites, desficis, franctirades, il·luminacions, discerniments, selves, màfies, bombes contra els necrocapitalistes i els depredadors, postes de sol hemorràgiques per un camí de carro amb una filera de xiprers altíssims vora una paret de pedra seca, antonisgelabert, inicis, fulguracions jungles d’ombres, caminals, esferes, rosegons, crítiques, estrelles, la respiració fosca d’aquest món ple de deliris i de naufragis, de guerres i d’horabaixes verds davant la mar antiga amb un llibre a la mà que un croniquer de ficcions teixeix els darrers vint anys. I, sobretot, QUIN GUSTER RECOMANAR LLIBRES! Com m’agradaria haver pogut caçar algunes palpitacions del temps que arribin a les voreres del segle XXII i els expliquin als humans d’aquest futur com ens ho muntàvem els supervivents del segle XX. Com m’agraden els números romans! I he cercat sense trobar-lo un text que vaig llegir a Formentor, a unes Converses de fa molts anys, en què vaig fer una petita història del suplement “Bellver”. Vaig recordar al seu fundador, Pedro Pablo Alonso, que fou per a mi un bon catalitzador de les meves invencions literàries, un mestre de llibertats periodístiques de bon de veres. I això, amb els controls de mil i una casta que fan els diaris en aquests darrers vint anys, fou una heroïcitat. També vaig citar in extenso els altres directors del Diario de Mallorca i coordinadors del suplement a qui només podia donar les gràcies per la plana que setmana darrere setmana, em feien publicar. I ara, la directora actual, l’amiga Marisa Goñi Sanzberro, segueix en aquesta productiva línia. No tot foren agraïments sinó que també record entre boires que vaig fer un al·leluia a aquesta misteriosa i polifònica flor setmanal del gènere Bellver sp, tota plena de literatura i de cultura, que de cada dia esdevé un fruit més rar i més saborós en la premsa diària. Com a lector també, moltes de gràcies!

PEP-MAÜR SERRA AMB “POSTAL 2021” A DÉNIA

¸Just aquests dies de novembre, i acompanyat amb la Dana, entre tempestes de trons i llamps, he anat amb el vaixell Eleanor Roosevelt de la Companyia Baleària a Dénia. Un viatge tranquil amb molt poca gent dins una nau que converteix aquest trajecte en un passeig ple de possibilitats d’aventura. He fet un àlbum de paisatges de la sortida de Mallorca, de l’escala a Eivissa i de l’arribada a Dénia, amb perspectives d’ones i de deixants. I aquestes clarors i fulgors que només es poden veure de la mar estant.

Pep-Maür Serra és el pintor que, convidat per l’Ajuntament de Dénia i amb la col·laboració de la Fundació Baleària i del Centre Cultural de Can Gelabert de Binissalem, ha inaugurat una instal·lació, “Postal 2021”, al Centre d’Art l’Estació d’aquest port marítim. La sala d’exposicions és ocupada per les grans teles –una de 10 x1.70 m, dues de 5 x1.70 m i dues de 2 x1.70 m– del pintor.

Vet aquí un fragment del text que vaig escriure per a aquests panorames que deia: “Postal 2021 és pintura de resistència. Que fa pensera. Com una il·luminació inesperada. Com un crit despertador. Com un alliberament sobtat. Com un còmic canallesc. Com un cop blau de grafiter. P-MS no deixar res per socarrar, no deixa res de costat, no deixa res a lloure.” I dins aquesta sala magnífica de l’Estació de Dénia, P-MS va estendre aquelles mirades d’un paisatge recremat, destruït, fet malbé, ple d’arbres malalts, ple de sementers eixorcs, ple de turons que fan el bategot amb un cel d’ombres de sfumatto. I també els paisatges verges d’una Tramuntana sobre la mar amb vols de lletres que formen un planter de constel·lacions benèfiques de la sapiència. I en un racó de la sala, i dins el quadre xapat del hall, munts i munts de fems de tota casta, de restes de vida i de naufragi que ho empastifen i ho enverinen tot. Unes metàfores contestatàries i ardents. Una instal·lació mirall en què ens podem veure tots, i en què podem veure, sobretot, els nostres paisatges, el nostre medi ambient, tan local com universal (i així ho comentaren alguns espectadors al vernissatge) que per totes bandes és atacat pel necrocapitals d’arreu del Món. L’art a la primera línia de la lluita en aquests temps de vertadera emergència climàtica!

Compartir el artículo

stats