Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

DISLOCACIONS

Què són les bacants?

Les tragèdies eren representacions dramàtiques de l’antiga Grècia, que es presentaven a uns concursos amb categories i premis

Què són les bacants? Antoni Pizà

Els antics grecs no anaven de verbes. Si les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides ―la majoria de les quals van ser escrites i representades fa prop de dos mil cinc-cents anys― són un pàl·lid reflex de la realitat que vivien, el seu pa de de cada dia era la crueltat, la venjança, la traïció, els crims més horripilants i els actes més execrables. Medea és una contumaç infanticida i Hipòlit, tímid i cast com sembla, entretén pensaments incestuosos; Orestes és un indòcil matricida i Andromaca té relacions amb el seu amo i per això llurs infants bords han de morir assassinats inexorablement. I llavors tenim Penteu, el rei de Tebes a Les bacants d’Eurípides, rigorosament traduïda al català per la inefable Maria Rosa Llabrés Ripoll, que mor esquarterat per sa mare i unes tietes. Ni de la família et pots fiar, segons aquests autors.

Com explica Llabrés en el seu brillant pròleg, les tragèdies eren representacions dramàtiques de l’antiga Grècia, sobretot durant el període clàssic (s. V aC), que es presentaven a uns concursos amb categories i premis. Segons la tradició, Eurípides no va guanyar massa vegades comparat amb Èsquil i Sòfocles i possiblement per això va acabar (segons una contarella) vivint com un misantrop en una cova davant la mar gran i amb una gran biblioteca. Les obres s’escrivien per ser representades en un cercle o escenari i amb públic, però no per a ser llegides, naturalment. A més dels actors que solen dur el pes de l’argument, hi havia el cor que, per donar context, comentava i elaborava els distints elements de la trama. Tant els actors com el cor cantaven i tocaven instruments, però d’aquesta música se’n sap molt poc. Hi havia tramoies que alçaven els actors per fer-los volar; i al final de cada obra apareixia també volant des del cel el deus ex machina, una intervenció divina per solucionar l’embolic, tanmateix, irresoluble de l’argument.

Segons la tradició, Les bacants va ser representada pòstumament per un nebot d’Eurípides i és, per tant, una obra de maduresa o escrita al final de la vida de l’autor, possiblement el seu testament estètic i moral. Pel seu tema i complexitat conceptual, emperò, no va ser realment apreciada fins al s. XIX amb pensadors com Nietzsche. Durant el s. XX hi ha hagut algunes versions cinematogràfiques (recomanable de la Brad Mays) i òperes (especialment la de Hans Werner Henze) a més a més de dotzenes de representacions i adaptacions pel teatre. D’alguna manera, Les bacants parla al públic contemporani ara més que mai, sobretot en la seva forma de presentar el vulnerable tel d’humanitat, sostingut sempre per un fil primíssim que a qualsevol moment es pot esquerdar, impulsant els personatges a situacions moralment inimaginables fins a aquells mateixos moments. Vet aquí la guerra d’Ucraïna, per exemple.

La trama, a pesar de les imbricacions típiques d’aquestes obres que sovint et poden fer perdre el fil argumental, és relativament senzilla. Dionís, el déu de les pulsacions irracionals, arriba a Tebes disfressat d’humà. Segons el seu parer, se li ha denegat la categoria de déu a pesar de ser fill de Zeus i Sèmele i vol reclamar el seu lloc en el panteó de les divinitats dirigents. Dionís té per aliades les Menades o bacants: un contingent de dones embogides i abandonades al seu culte que, entre altres coses, mengen carn crua i practiquen rituals amb víctimes sacrifials. El rei de Tebes, Penteu, envia uns soldats a les muntanyes per controlar les bacants, però els soldats tornen espaordits i alarmats per la brutalitat de les dones: han atacat uns pastors, han extret la sang del ramat, s’han fet trunyelles amb serps, les quals les llepen i les renten amb la llengua; a més, han atacat un poblet i per tot allà a on han passat no han fet més que deixar budellams penjants i sang tèbia que encara fumeja.

Dionís (fent-se passar per humà) prepara una trampa per a Penteu. Li diu que es vesteixi de dona, s’infiltri entre aquelles desaforades i que pugi damunt un arbre per observar-les millor. Penteu segueix el seu consell, però primer fa encadenar Dionís, de qui no s’acaba de fiar, a un bou. Quan Penteu és damunt l’arbre, Dionís ja com a deu totpoderós l’arranca i, en terra, afua les seves bacants que l’esquarteren amb deliri. Agave, la mare de Penteu i ara submisa bacant, el degolla i empala el seu cap ―llengua per defora i ulls desorbitats― i el du a mostrar a son pare, Cadme, avi de Penteu, el qual li retreu a l’enfollida Agave que en el seu desvari ha assassinat el seu propi fill. Enmig de la constant amoralitat de l’argument, momentàniament, triomfa la moral natural: una mare no ha de matar el seu fill. Però a la Grècia antiga aquest solia ser un pensament posterior a l’assassinat, un simple remordiment, perquè el mal ja solia estar fet.

Compartir el artículo

stats