Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Poesia

Els batecs violats de Rosa Maria Arrazola

Mare Batec aborda un tema tan espinós (i dolorós, per tant), com és el del robatori de nins durant la Dictadura franquista

Rosa M. Arrazola.  VOLIANA

Rosa M. Arrazola. VOLIANA

Diu Rosa Maria Arrazola al seu darrer recull de poemes, Mare Batec (Voliana Edicions, 2020) que porta els versos a la sang. Vaig conèixer-la ja fa alguns anys amb motiu de la seva participació al Premi Ciutat de Manacor 2014, certamen en què vaig ser membre del jurat i que guanyà amb el poemari Rai. Vaig connectar ràpidament amb la seva poesia, que definiria com a vitenca i necessària, amarada d’una radicalitat que s’avé amb el seu tarannà i manera de veure la vida, profundament feminista i amb poques concessions a la galeria.

Mare Batec aborda un tema tan espinós (i dolorós, per tant), com és el del robatori de nins durant la Dictadura franquista, sovint amb la col·laboració de l’Església i un sector gens menyspreable de les classes benestants. Tal com afirmen Adelina Ruíz i Ana Páez -presidenta i secretària respectivament de SOS Bebès Robats Catalunya- al pròleg del llibre, «La violència de tota índole exercida contra les dones és el símbol més brutal de la desigualtat per raó de gènere existent en la nostra societat». I el tràfic de nadons duit a terme en aquesta obscura època no n’és, òbviament, una excepció. Com en altres trists episodis d’aquella ominosa dictadura, la recerca de la veritat constitueix per a aquesta associació la raó de ser de la seva existència fins que algú -afirmen- «ens doni resposta i aconseguim saber la veritat de tot el que realment va passar».

Anem però, si us sembla, a parlar breument d’aquests 48 «batecs» de Rosa Maria Arrazola. Com ja he apuntat al principi, es tracta de poemes durs, sovint descarnats, l’objectiu últims dels quals és posar en evidència la xarxa de corrupció teixida al voltant d’aquests robatoris, d’una banda, i reivindicar el dolor i la desesperació de les mares desposseïdes, de l’altra: «I quan volia ser-li mà i mot calent / li van dir que s’havia fet de vent, / que havia alçat el vol com un ocell, / que ja mai més podria ser-li cau», ens diu Arrazola al poema titulat «Cançó de la mare batec», un dels més reeixits del recull, al meu parer. La poeta barcelonina és conscient que la mentida, el més abjecte dels enganys, són les eines amb què s’han perpetrat aquests furts inqualificables, d’una baixesa ètica i moral només comparable a la foscor i la impudícia inherents a la Dictadura i els seus col·laboradors més incondicionals: «Però... ¿i si no era negra / aquella pèrdua, / i si havia el fill / en algun lloc?». Tot plegat d’un horror indescriptible, fins al punt que les paraules potser no són suficients per expressar tot el cúmul de dolor i ocultació que arrosseguen les mares vilment enganades. Aquests altres versos, corresponents al poema «Usted no ha tenido ninguna hija», en són una bona mostra: «Que no era boja, que l’havia vista, / que el món era un puig esquerdat. / (...) / Que era la seva carn, que el cor feia punxades, / que mai més les albes serien de llum (...)».

Les imatges suggerides pels poemes són sovint aclaparadorament gràfiques i funcionen com una instantània cruel, com si la intenció de l’autora no fos altra que la de traslladar-nos directament a aquest escenari de misèria i corrupció humanes. Aquest propòsit és ben palès al poema que duu per títol «Habitacions a tocar», hàbilment conduït per Arrazola en una dualitat vida/mort (o mort/vida, per ser més exactes) que ens corprèn per la seva crua senzillesa i diafanitat: «(112) Neix la Marta / mor la Marta / la infermera se l’enduu / a la mare del costat. / (113) Neix algú / no mor ningú / neix la Sara / que era la Marta.» Malgrat tant de patiment, malgrat aquesta conxorxa entre el poder, la religió i part de les classes socials més riques i acabalades del Règim (sense oblidar la col·laboració d’uns metges que no mereixien la condició de tals), Arrazola no renuncia mai a la poesia, d’on sap que pot extreure petroli fins i tot quan els pous semblen definitivament eixuts: «Potser el bressol de l’aigua / un dia els tornaria / com missatge d’ampolla / els noms perduts dels fills / a la sorra de la platja desitjada».

Denúncia, empatia, humanitat... Tot això i molt més podem trobar als colpidors versos de Mare Batec, un llibre sens dubte necessari en el lloable intent de recuperar la memòria d’unes mares espoliades en el més íntim i sagrat de la seva condició de dona. Potser per això Rosa Maria Arrazola no s’està de reivindicar clarament de quin costat està i perquè fa proselitisme de la lluita per la igualtat de drets i la dignitat de les dones, com expressa clarament al poema «Pecadores»: «No em cansaré mai d’explicar-li al meu fill / per què ha de ser feminista». Justícia i reparació, doncs, es donen la mà en aquest lúcid recull d’una poeta que ha fet de la paraula una eina de combat. O un clam, si ho voleu així, a favor de les desposseïdes del món i els seus drets més inalienables.

Els batecs violats de Rosa Maria Arrazola

Els batecs violats de Rosa Maria Arrazola Miquel Àngel Lladó Ribas

Compartir el artículo

stats