Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dos grans creadors

André Previn (1929-2019), l'antiespecialista

En poques setmanes de diferència ens han deixat dos creadors de primer nivell, el músic André Previn i el literat Rafael Sánchez Ferlosio

André Previn.

André Previn.

El 1938, la direcció del Conservatori de Berlín va comunicar a un dels seus alumnes més avantatjats -a dir ver, un autèntic nin prodigi- que no podia continuar assistint a classe. La raó? Perquè era jueu. Amb aquest abominable sotrac, va començar la vida professional d'un dels músics més prodigiosos del s. XX. André Previn -prototipus de músic antiespecialista: musicals, films, jazz, clàssica...- va morir fa escassament tres mesos a Nova York.

Nascut a Berlín en el si d'una família jueva, burgesa i culta, amb el nazisme, va emigrar primer a París i posteriorment a Los Angeles. A Hollywood tenia un parent que era músic en un estudi de filmació i André va començar a escriure sintonies per a la ràdio, films i televisió. Al mateix temps, ja d'adolescent, va començar a tocar jazz. Hollywood seria la seva primera etapa musical; i Hollywood li donaria, a més de molts de doblers, una vida delirant i fantàsticament caòtica.

En una ocasió, la vampiressa Ava Gardner, després d'un rodatge li va demanar si no li importaria acompanyar-la a casa. Previn, que just tenia disset anys, sense entendre la indirecta, li va respondre: "¿vol que li cridi un taxi?" Col·laborador en una pel·lícula amb pianista valencià Jose Iturbi i Xavier Cugat, va conèixer un extra un poc tímid i intrigant, un tal Fidel Castro! Fent honor a Hollywood, va casar-se cinc vegades. Va seduir la dona de Frank Sinatra, Mia Farrow, amb qui tindria tres fills naturals i dos adoptats. Una d'elles, Soon-yi, es casaria amb Woody Allen, el qual -cal repetir-ho?- era el "boyfriend" de Farrow, recentment separada de Previn. (El cap em dóna voltes).

Quan tenia trenta-dos anys i el cap li fiblava d'èxit va deixar Hollywood, consumit per la superficialitat i la faràndula. Deixava, però, la seva petjada en uns cinquanta films i havia aconseguit quatre Oscars (entre onze nominacions) per Gigi, Porgy and Bess, Irma la Douce i My Fair Lady. Era hora de dedicar-se a la música "seriosa". A pesar que va dedicar la segona part de la seva vida (cinquanta anys, aproximadament) exclusivament a la música clàssica, la seva fama "comercial" sempre va entintar la seva carrera com a músic clàssic. Previn va enregistrar més de cinc-cents àlbums, però la crítica sempre li recordava el seu so "luxuriant", típic de Hollywood. No era un compliment, sinó un retret.

Com Leonard Bernstein, Previn va comprendre que els grans clàssics (Brahms, Rakhmàninov i sobretot Mozart) es podien popularitzar a través de la televisió. Així durant els anys seixanta i setanta, dirigint les simfòniques de Houston i Pittsburg, la Filharmònica de Los Angeles i a Europa la London Symphony Orchestra, Royal Philarmonia Orchestra i la Oslo Philarmonic, va participar en centenars de programes divulgatius de TV amb emissions de concerts, conferències explicatives i fins i tot "cameos" a sèries humorístiques de televisió.

Al final de la seva carrera Previn deia que, a pesar de ser un antiespecialista i d'haver fet tantes coses (composició, direcció orquestral, jazz, musicals, etc.), sentia que ell era un director que també componia o que també feia jazz. I aquesta possiblement hagi estat la seva gran aportació: dirigir grans orquestres, dirigir-les molt bé i aprofitar dues tecnologies punteres en els anys seixanta i setanta (el disc LP i la TV) per fer arribar la música al gran públic.

Dit tot això, la seva obra com a compositor també és molt important. La seva òpera A Streetcar named Desire basada en l'obra de Tennessee Williams, estrenada per Renée Fleming, va rebre bones crítiques i s'ha muntat diverses vegades arreu del món. Els seus concerts per a piano (dedicat a Ashkenazy) i violoncel (per a Yo-Yo Ma) són així mateix obres mestres escrites en un llenguatge eclèctic que pot recordar Britten i Bernstein. La intenció d'aquesta música no és rompre motlles, sinó presentar a la perfecció fórmules ja conegudes.

Vaig tenir ocasió de conèixer breument Previn fa cosa d'un any. Era un homenatge a Alicia de Larrocha, la qual Previn considerava una de les millors pianistes del s. XX, sobretot en les seves versions dels Concerti per a piano i orquestra de Mozart. Amb una flassada sobre els genolls, Previn anava en una cadira de rodes que una assistenta empenyia amunt i avall segons les necessitats. La imatge d'un home tan minvat pels anys i la malaltia (aleshores ja tenia vuitanta-vuit anys) contrastava amb la idea que jo tenia -alimentada possiblement per la TV- d'un personatge vigorós i polifacètic. Lluny quedaven aquelles ulleres de pasta negra, els cabells estil Beatles amb l'emblemàtica llepada de bou sobre el front, les caçadores de pell girada i tota aquella estètica "mod" del Londres de fa cinquanta anys. Quan va parlar, però, afeblit com ja estava, una cosa quedava clara: mantenia una gran curiositat per tot. Encara era un antiespecialista que ho havia volgut espipellar tot.

Compartir el artículo

stats