TERENCE DAVIES FA CINEMA DE POESIA. Record un llibret, Cinema de prosa contra cinema de poesia, que va publicar Anagrama l´any 1970, traduït magníficament per Joaquim Jordà, que recollia la ponència de Pier Paolo Pasolini presentada al Festival de Pesaro el 1965 i contestada per Eric Rohmer a Cahiers du Cinema (núm. 172) i que em va impressionar molt, perquè des de llavors d´una manera inconscient dividesc els films. En aquests dos qualificatius.
I ara acab de veure A Quiet Passion (traduïda malament com a "Historia de una pasión") del director anglès Terence Davies, que m´ha deixat bocabadat, esmaperdut, enamorat. És una pel·lícula prodigiosa que ens conta la història de la poeta nord-americana Emily Dickinson (Amherst, Massachusetts, 1830-1886), que va dur una vida retirada en el si de la família (pare, mare una germana i un germà) a la casa pairal envoltada d´un gran jardí del seu poble natal i només va fer un o dos viatges a Boston per motius de salut.
I en el seu petit redol va saber encabir un univers de savieses, de sensacions, de filosofies, de sentiments, de somnis i de lluites. Tot això està recollit en els 1.775 poemes que ens ha deixat i dels quals en vida només en va publicar un dotzena. Record les meves primeres lectures de la Dickinson com un conjunt d´enlluernaments. Els seus versos irradien tanta llum, tanta energia, que només es poden llegir molt a poc a poc i deixar-los reposar, vibrar, en l´interior amb els seus ressons inacabables. Per a mi és un dels cims poètics de tots els temps i una amiga que m´acompanya sempre. Per això em feia por veure un biopic sobre ella.
Però Terence Davies, amb una fina sensibilitat de lector de la poesia dickinsoniana i una gran mestria cinematogràfica, ens ha donat una peça bellíssima que en els seus 126 minuts té gust de poc, es fa curta.
En una entrevista recent Davies comentava que els seus dos gran mestres són Max Ophüls i William Wyler (especialment La heredera, de la qual A Quiet Passion té alguns ecos. Catherine Sloper, personatge de Washington Square de Henry James, base del guió del film de Wyler, és com una germana d´Emily que també acaba en una habitació amb la innocència perduda). D´Ophüls té aquests moviments d´una càmera que no s´atura de mostrar les coses com en una dansa contínua i elegantíssima amb unes panoràmiques esplèndides. Una que em va impressionar va ser quan Emily i tota la seva família es troben reunits a la sala de la casa: llavors la càmera parteix d´ella i fa una volta de 360 graus, en la qual podem veure cadascuna de les persones i cadascun dels objectes de la família, fins que torna a arribar fins a ella. Sensacional! Davies ha fet una pel·lícula en què ha sabut captar l´essència de l´íntim que és la matèria primera de l´obra dickinsoniana, i aquesta veu de rebel que no s´atura davant res amb la pràctica difícil i esforçada d´una llibertat absoluta per als seus versos. La interiorització creixent de la poeta, que acabarà en els seus darrers temps tan tancada que no surt de la seva cambra, on va tostemps vestida de blanc, queda reflectida amb un crescendo fet a base d´una dramatúrgia continguda i amb els fonaments de la recerca dels detalls que filen l´existència d´una dona tan solitària, i no per això menys lluitadora contra les idees dominants i esclavitzadores del seu temps. Aquest creixement cap a dedins, amarada d´un afany de subtilitat i de transparència, em recorda el d´altres escriptores com les germanes Brönte, que ella admirava, especialment Emily (1818-1848) i Charlotte (1816-1855), i la que serà com una futura germana gran Virginia Woolf (1882-1941), que va escriure allò de "Una dona ha de tenir doblers i una habitació pròpia si vol escriure."
Terence Davies ha sabut filmar aquesta vida en què no hi ha cap fet dramàtic més que la convivència amb uns pares, uns germans, una amiga, uzn reverend i la seva dona, un director de diari, figures contades, dins un espai d´un casal enmig d´un gran jardí amb tanta riquesa d´anàlisis, d´el·lipsis i d´una poètica forta que la pel·lícula es converteix en un calidoscopi d´imatges bellíssimes i de temes incandescents: el profund misteri del mester poètic, la situació d´una dona creadora a mitjan segle XIX, l´absència d´un gran amor, les relacions entre pares i fills, entre germans, la llar com a nínxol salvador, la mort dels éssers estimats, la malaltia pròpia i, com a grand finale, la mort de la poeta.
Una de les joies del film és la manera com el director ens mostra el pas del temps. Potser aquest és el tema central que sempre es veu subreptíciament, per petits tocs, per canvis d´humor, pel pes dels anys damunt els cossos dels protagonistes, de la hiperestèsica Emily. Hi ha unes escenes, quan la família va al fotògraf, en què d´una forma com màgica cada personatge es va transformant i queda reflectit a la seva cara el pas dels anys. Està fet com tot, d´una manera finíssima en què l´atenció de l´espectador ha de ser molt gran per captar cadascun dels matisos.
Així és també com s´ha de llegir la poesia de la Dickinson, que, a més de ser singular, innovadora i molt fonda, necessita una gran concentració del lector per poder copsar les seves irradiacions inacabables.
Per una estranya casualitat i una bella coincidència acaba de sortir una extraordinària traducció al castellà: 71 poemas (Lumen) de la Dickinson, traduïts d´una forma magistral per la poeta amiga Nicole d´Ammonville Alegría. L´he començat a rellegir i molt prest us contaré les meves aventures de lector amb una obra que recoman a les totes. Dues: la pel·lícula i el llibre.
