És més, es pot argumentar que en aquests temps de saturació cultural, la crònica, la recensió, la crítica, l´assaig curt, la columna d´opinió i tots els gèneres que els suplements culturals solen acollir són més necessaris que mai.
Les circumstàncies, clarament, no són favorables. La lectura en paper té molta competència sobretot de les publicacions electròniques, blogs i webs. Però la lectura d´un suplement cultural en paper també pot tenir molts d´avantatges. Per exemple, el lector exclusiu de mitjans electrònics -i ja n´hi comencen a haver molts d´aquests- és un consumidor asfixiat d´informació. Amb freqüència, la quantitat aclaparadora d´opinions que troba a internet sobre un llibre, un concert o una exposició és tan massiva, i tan incongruent, que acaba essent innòcua, pura estàtica o renou blanc. Enmig de la cridòria d´internet, ningú ja no pot distingir les veus dels ecos.
Aquest hipotètic individu és, a més, un lector supremament distret. Quan escoltam música a YouTube no aguantam més de dos minuts -probablement menys- perquè la columna esquerra de la pantalla ens suggereix altres alternatives per escoltar que incessantment estimulen la nostra curiositat i que creen un estat de permanent insatisfacció. La immensa quantitat d´informació disponible a internet té com conseqüència que la quantitat substitueix la qualitat. Espipellar sense arribar a menjar és l´essència del consum cultural per internet; encetar moltes coses, sense acabar-ne de digerir cap.
Darrera la màscara d´internet, a més a més, tothom creu estar qualificat per opinar, per criticar, per ressenyar un llibre, una exposició. ¿Quin paper tenim els col·laboradors de suplements culturals, si Amazon i tantes altres plataformes electròniques recopilen les ressenyes de lectors de llibres o de compradors de cds? ¿Quina autoritat li queda al crític amb anys de preparació davant l´allau incontenible d´opinadors espontanis i sorprenentment prolífics? Generalment, en un mitja imprès tradicional hi ha filtres; a internet -no cal dir-ho- no n´hi ha cap. Els mitjans tradicionals seleccionen qui escriurà tal o qual cosa, quan es publicarà i en quin context es donarà al públic. A internet tots podem ser opinadors en qualsevol moment i sense context. Fins i tot, en algun moment ens podem permetre d´ésser momentàniament "trols", provocadors en línia inundant la web just pel plaer de irritar i causar confusió.
La pitjor part de la crítica cultural a internet, la seva gran falsa promesa, és que la web ha democratitzat el gust. Sense vigilants de la cultura, s´argumenta, sense mandarins culturals que dictaminin què és bo i què no ho és, tots podem ser crítics. Fins aquí tot molt bé, perquè al cap i a la fi ¿qui es pot negar a la llibertat d´expressió? La qüestió és, però, que internet funciona misteriosament segons el principi d´afinitat i s´orienta al voltant de col·lectius tancats, grups que voluntàriament (o a vegades segons els algoritmes de les plataformes) s´associen segons els seus gusts i preferències i en conseqüència no promouen la dissensió. A internet, més que "crítiques" el que hi podem llegir són reafirmacions de les nostres predileccions i gusts.
Durant gairebé dos segles, els suplements culturals dels diaris han estat una font de formació que en general combinaven l´antic precepte de formar i entretenir. L´estil dels suplements, conseqüentment, sol ésser entre informatiu i literari. El lector es vol informar, formar i passar una estona. Aquest mode de consum cultural també està en perill i els suplements el poden ajudar a conservar. La cultura s´ha polaritzat enormement. El món universitari sovint presenta una crítica cultural hermètica i inaccessible a la majoria dels mortals; les avantguardes artístiques també són sovint mons apart, amb les seves regles, i el seu públic. Els suplements encara protegeixen i conserven una àrea de l´humanisme que és important precisament perquè aspira a no ser hermètica i es compromet a ser explicativa, curiosa i divulgativa.
Qualsevol diatriba en contra de la tecnologia està condemnada al ridícul en un futur; ho entenc. Som, però, lector de molts suplements en paper i esper ser-ho molts anys més. Per afegitó tinc la sort de ser col·laborador d´aquest Bellver, que enguany compleix vint anys. Esperem que duri uns altres vint en paper i, si no queda més remei, en versió electrònica.
