SEMPRE HE ESTIMAT ELS TEBEOS. Bona lectura, amadors dels tebeos, de les historietes, dels còmics que diuen i conten dins els seus nigulets tot un món que no pot ser dit ni contat d´altra manera. Estic molt content perquè som el publicitador de Cien sillones i pico de Max: 124 pàgines enquadernades en cartoné amb una selecció dels millors cent i escaig d´entre els 349 dibuixos publicats a la secció "Sillón de orejas" de Babelia entre gener de 2008 i setembre de 2014. Hi ha també un pròleg de l´autor dels textos de la secció, Manuel Rodríguez Rivero. El llibre l´ha publicat Nórdica Libros.
El ninet que era jo els anys cinquanta s´ho va empassolar tot. Crec que els dibuixants i els narradors de l´editorial Bruguera bressolaren moltes de les meves lectures infantils. Em record a la biblioteca de la Caixa de Pensions de Manacor combinant la lectura dels llibres Ivanhoe o Sissí emperatriz, que duien lletra i còmic alhora, amb Corín Tellado i Marcial Lafuente Estefanía, amb el Pulgarcito, el DDT, Tío Vivo, Din Dan, el TBO, o historietes com Roberto Alcázar y Pedrín, Hazañas Bélicas, El Cachorro, El Capitán Trueno, o personatges com Zipi i Zape i després Mortadelo i Filemón. I adorava aquells grans dibuixants que eren els Peñarroya, Escobar, Raf, Vázquez, Ibáñez, etc. He tengut molt clar que els tebeos no eren una cosa per a nins i adolescents, sinó un material artístic i literari per a tots els públics. Ho vindicàvem a la Barcelona prodigiosa dels anys setanta tots els artistes, escriptors i pensadors més progres, i, especialment, uns col·legues que han esdevingut figures molt significatives, com Nazario, Mariscal i un jove Max. El grup El Rrollo va publicar el fanzine El Rrollo Enmascarado, que en Max venia per les cantonades, i que per dolents i subversius els va dur a un judici que va fer molt de renou. En aquesta època tots havíem descobert Robert Crumb. Max va ser un dels fundadors d´El Víbora, la bíblia del còmic d´un parell de generacions. No vull confessar que personatges com Gustavo, Peter Punk i Bardin formen part de la meva biblioteca íntima. Quan va començar la col·laboració de Max amb Manuel Rodríguez Rivero a Babelia vaig tenir una alegria molt gran perquè en una pàgina de diari es conjugaven les paraules d´un crític discernidor, esmolat i sense pèls a la ploma amb un dibuixant que convertia aquella imatge que acompanyava el text en una atmosfera, una escenografia, un aire d´imatges, que arrodonien la feta. Cada dissabte, quan obria El País, anava corrents cap a la pàgina del "Sillón de orejas", i després de tocar el títol i el dibuix, m´endinsava en la lectura a la llum de la invenció maxiana que impregnava les lletres i el seu flux. Han estat sis anys de companyia fervent, disciplinada, incessant, segura, que formava part d´un dels meus ritus de lectura periodística desitjosa. Però el setembre de 2014 aquella història de dos creadors es va acabar. Puc dir que vaig plorar llàgrimes de sang. I ara, quan en Max em va dir que publicava Cien sillones y pico, vaig pegar bots de felicitat.
UN LLIBRE ESPLÈNDID. L´obra és magnífica literalment i en tots els sentits. Vull subratllar l´acuradíssim treball editorial del llibre: el cartoné de la coberta, el gramatge del paper i, sobretot, la qualitat de les reproduccions, que aconsegueixen oferir tots els matisos i riqueses del color que el pintor Max dóna al dibuixant Max i que constitueixen un senyal essencial de la seva invenció creativa. I el fonament d´una poeticitat que desprèn tota l´obra. I quan dic poeticitat cal entendre-ho al peu d´obra de la lletra. Hi ha poeticitat perquè coexisteixen molts de sentits en cadascuna de les imatges. Primer de tot el títol et marca un camí que el dibuix et duu a considerar de diferents maneres, que el dibuix umpl de sentits i que la força del color rellança quasi sense témer-te´n. A cada quadre, a cada vinyeta, hi ha una concentració de sentits que exploten dins la mirada. I a mi em deixen un poc embambat, somniador, com si hagués pres uns pigments meravellosos que em fan viatjar a llocs inconeguts per on la mà i el color d´en Max em guien. En Max ho deia fa poc amb la seva senzillesa càlida: "Bé, Biel, t´hauràs fixat que he anat derivant també en el traç i en tot cada vegada més cap a un minimalisme i una neteja màxima. No sé per què, però a mi em sembla que la màxima cosa a la qual puc aspirar com a dibuixant és aconseguir expressar el màxim d´emoció amb el mínim de línies. I vaig cap aquí. De fet és l´única meta que tenc mínimament clara en la meva vida artística i creativa. Cada vegada que arrib a una cruïlla barat de direcció".
En aquest Cien sillones y pico en Max demostra a les clares, com un gran mestre que és, que el còmic, rere aquesta aparent precarietat, amaga tot un conjunt de sabers i sabors sobre el llibre, el gran protagonista d´aquestes planes, en què la ironia, la crítica, l´humor, la fantasia, la descripció, l´amor, la solitud, el despreniment, la fantasia, la tendresa són els atributs d´una invenció artística extraordinària. Sí, amic Max, tens totes les raons i ho demostres en aquests Cien sillones y pico: davall aquestes vinyetes hi ha un llenguatge inspirat, precís, refinat, exacte, intens i molt potent que ens toca i ens diu coses sempre seguit en una narració inacabable. Has sabut amarar-te de l´energia dels grans clàssics nord-americans pioners del còmic, els perioartistes que publicaven en els diaris de Pulitzer i Hearst, i practiques la seva veritat: no t´has aturat d´experimentar en les històries, d´estar obert a tot, d´innovar en el grafisme, d´arriscar-te per territoris inexplorats del color, per fer de la teva feina una festa per al lector.
Gràcies, Max, per aquest llibre Cien sillones y pico, que m´ha fet, em fa i em farà molta de companyia.
