1) FA SOL, FA FRED I LLEGESC UN SACSEJADOR DE LA LLENGUA ALEMANYA. És un home que em va caure bé des que vaig tenir notícies d´ell: Karl Kraus (1874-1936). I té un nom magnífic. I té una ploma que espireja, volcànica, abrandada, lluitadora, apassionada. M´he passat per la vista dos llibres, La Antorcha (Acantilado), a cura d´Adan Kovacsics, i El laberinto de la palabra. Karl Kraus en la Viena de fin de siglo (Acantilado) de Sandra Santana, que són dos miradors extraordinaris sobre la transició entre el període del modernisme i les entreguerres quan a Àustria es vivien les crisis i les creacions més fortes de la cultura. Kraus va fundar Die Fackel (La Torxa) el 1899 amb un conjunt d´amics i a poc a poc va arribar a ser-ne l´únic redactor fins a l´any 1933. La revista va publicar 900 números amb més de 20.000 pàgines, la qual cosa demostra dues coses: l´escriguera de Kraus i la cura d´Adan Kovacsics per seleccionar uns textos el més significatius possible. Veig la cara i les mans de Kraus en una pintura d´Oskar Kokoshchka i reflecteixen aquesta grafomania, aquest afany crític, aquest agafar la llengua alemanya amb la contundència i la força d´un visionari per despertar la consciència adormida dels burgesos vienesos que vivien dins la flonjor i la melmelada de les floritures i els decadentismes del moviment modernista de la Secessió i de la Jove Viena que havia acabat en una pura pastisseria floral. Kraus denuncia la terrible crisi lingüística d´un Imperi austrohongarès que feia el bategot. Tots els pensadors i artistes més fins i savis estaven preocupats per la feta: el pintor Gustav Klimt, el músic Arnold Schönberg, l´arquitecte Adolf Loos, l´escriptor Hugo von Hofmannsthal, els filòsofs Fritz Mauthner i Ludwig Wittgenstein, el savi Sigmund Freud. I el treball d´aquests artistes i científics guarda moltes de concomitàncies amb el de Kraus, com la Santana ens explica al llarg del seu enlairador assaig.
Kraus no s´aturava davant res. No hi havia tema que se li resistís: els atacs als tribunals de justícia eren duríssims i enginyosos, la crítica a la perversió del periodisme partidista i venal era corrosiva, es carregava l´art subvencionat i demostrava l´erm de la llengua dins un paisatge de llocs comuns. La feina sobre el llenguatge de Kraus és magnífica perquè conjuga l´actuació sobre les categories de la llengua amb una mala bava feridora plena d´il·luminacions sobtades i sarcasmes d´aigua règia.
Les seves gloses i els seus apunts, breus anotacions iròniques o subratllats de notícies aparegudes a la premsa, són sagetes dirigides a la hipòcrita confusió entre llei i moral, especialment la sexual, que contaminava moltes decisions dels jutges i el sensacionalisme dels judicis paral·lels periodístics. Kraus defensa la privacitat i la no-intromissió dels poders públics en les vides privades dels ciutadans. Recalca que aquestes intromissions tenien com a víctimes sobretot les dones per a les quals qualsevol referència sexual agreujava els procediments. Sempre va demostrar una insubornable independència de judici, la qual cosa li va valer l´estimació dels caps clars des del seu temps fins ara. Elias Canetti deia: "Kraus no s´equivocava mai. Tot el que al·legava era rigorosament exacte; fins a aquell moment no havia existit una semblant escrupolositat a la literatura."
Santana centra molt bé el nucli de la qüestió: "Tota la seva obra és llenguatge: el llenguatge parlant de si mateix, de la seva capacitat creadora, de la seva capacitat opressora i dels seus límits."
Dos llibres necessaris al Lector curiós que voldria saber més sobre Karl Kraus, un esperit lliure de tot servilisme dins la crisi general de la identitat moderna. Dues joies!
