Monsenyor Picasso

Picasso va conèixer Jacqueline, la seva darrera dona, el 1953 quan ell tenia 72 anys i ella 27. A pesar de la diferència d´edat, la seva relació acabaria essent la més perdurable. Segons uns Jacqueline era una dona possessiva i autoritària que el va aïllar del seu cercle habitual (família inclosa). Altres la consideren la sòlida pedra que va fer possible que l´artista creàs la seva obra sense les distraccions i interferències dels aduladors que l´ensabonaven constantment. Durant 20 anys -i això ja ho diu tot- Jacqueline el va anomenar entranyablement "monsenyor Picasso".

Malgré tout Jacqueline va ser una influència molt positiva i la gran quantitat de retrats d´ella transpiren sincera devoció. Que Jacqueline era la bellesa ideal per a l´artista no hi ha dubte. El nas clàssic, el coll llarg i prim, com una delicada columna greco-romana, les celles hirsutes, els ulls d´ametlla... una bellesa mediterrània que va permetre a l´artista negociar un balanç entre la geometria moderna i el neo-classicisme postmodern. El Picasso més experimental, tanmateix, guaita en algunes peces. Pressentint les limitacions de la pintura bidimensional, un retrat de Jacqueline té aferrats una pedaç i un corbatí creant una pintura textural o una incipient escultura.

Una gran part de la mostra està dedicada a les interpretacions que Picasso va fer de quadres de pintors clàssics (Velázquez, Greco i Delacroix). Els tributs demostren que a pesar de viure en la bombolla casolana que Jacqueline havia creat per a ell, Picasso continuava essent un explorador, un atrevit artista que encara volia aprendre dels més grans i desafiar-los a un duel si calia. Una sala apartada dins la mateixa galeria, per exemple, mostra les diferents versions que va fer del quadre de Delacroix Les femmes d´Alger. Aquest és un Picasso que ha abandonat la modernitat per iniciar la post-modernitat, un artista que es recrea no en l´originalitat, sinó en la cita fragmentària, el comentari i l´al·lusió al passat. Sens dubte, amb aquests homenatges, l´estratègia de l´artista és garantir-se un lloc en el panteó dels grans mestres, estar al seu nivell. Ho va aconseguir.

Picasso va ser un apassionat de la fotografia, com mostra l´exposició a la Gagosian, però no com a forma d´expressió artística, sinó com a complement a les seves activitats troncals. Amb la seva modesta Laica, Picasso fotografiava els quadres i escultures que l´ocupaven. Treballar en un quadre i fotografiar-lo li servia per mirar el quadre des de l´exterior, des d´un altre punt de vista, i això li permetia modificar-lo si calia. Com ell mateix va dir, les fotos havien de documentar les seves obres "per a la posteritat". Qui dubta, a més a més, que Picasso va ser -i encara deu conservar el rècord- un dels artistes més fotografiats de la història. Brassaï, Cartier-Bresson, Villers, Dora Maar, Man Ray... tots van tibar llurs càmeres davant ell i Picasso, feliç, se´n va aprofitar com va poder. Totes les grans publicacions dels anys 50 i 60 el van posar en portada (Time, Life, Le Monde). Si Picasso fos viu, no hi ha dubte que no s´aturaria de piular a través d´un compte de Twitter. La tecnologia no li feia por.

Per muntar aquesta exposició la galeria Gagosian ha contractat un escenògraf de Broadway amb resultats penosos. La mostra conté 40 pintures, 50 dibuixos i 225 fotos en una sola sala. L´escenificació no funciona perquè l´abigarrament i barroquisme recorden l´enfarfegada habitació d´un geriàtric a on un resident adinerat hi ha agarberat totes les relíquies de la seva vida passada. Els qui estiguin acostumats a les quatre parets blanques de la típica galeria que es preparin aquí per un xou de Broadway amb obres de Picasso.

PICASSO & JACQUELINE

Pace Gallery

32 East 57th Street & 534 West 25th Street,

Nova York

Fins al 10 de gener

wwwpacegalery.com

PICASSO & THE CAMERA

Gagosian Gallery

522 West 21st Street, Nova York

Fins al 3 de gener

www.gagosian.com