Fa dos anys que l’Amorebieta va pujar a Segona Divisió i Asier Goiria, director esportiu, va dir: «Volíem gent d’aquí, gent compromesa, que lluiti pel projecte esportiu, i així ha estat. Al final, és un valor afegit... és una cosa bona i positiva per a Amorebieta i per a l’Amorebieta».
Relacionadas
Sembla una idea romàntica, però, com a l’aldea d’Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia, la fórmula Athlètic Club continua resistint en un món, el del futbol, que pensa que els diners ho solucionen tot. Si l’afició està descontenta perquè no se sent representada ni escoltada la solució és posar més doblers a la plantilla. O si protesta contra una pèrdua d’idiosincràsia, de valors i d’història del club obrim la cartera per crear noves infraestructures.
En teoria la idea està bé perquè dona riquesa al club, però a la pràctica no té en compte que hi ha uns límits, que s’han de respectar i s’ha d’assumir que sobrepassar-los és un abús.
Certament, els doblers ho poden comprar tot: plantilles, silencis, aficionats, ideologies o grades, per això molts aficionats no els posam límits. I és que si a qualsevol dirigent ric del món del futbol li dius que posi més doblers, aleshores en posarà més perquè s’ho pot permetre i continuarà actuant sense tenir en compte la resta, la clau està en impedir que ho pugui fer per evitar que paguem entre tots el que val molt més que els doblers. I és que la vertadera riquesa és poder mirar a la cara als nostres rivals amb l’orgull de saber que els valors del nostre club es mantenen intactes.
És molt possible que poca gent estigui tan contenta com jo per la victòria del dissabte. La Federació de Penyes va tornar a donar exemple amb una resposta a la seva convocatòria de més de 90 persones per veure el partit. A més, som una persona especialment alegre perquè aquells que es varen reunir per desitjar el nostre descens recordar-los que el Karma negatiu sempre et va a la contra. Però una vegada que ha acabat la temporada crec que ja és el moment de dir que ens trobam davant un projecte caducat. Almanco si seguim amb aquest model de gestió. Però, si Ingo recondueix radicalment la política del club, aleshores és viable tornar a il·lusionar. Ara, si continuam així, amb absència total d’autocrítica i cap conseqüència a la nefasta gestió social i esportiva, el fracàs el tenim assegurat. El declivi en el qual hem entrat el veim temporada rere temporada amb la desmotivació i l’apatia d’una afició que cada vegada se sent més desplaçada del seu club. Res m’agradaria més que Ingo, per primera vegada després de 6 anys es llegís l’ORSAI i poguéssim tenir un intercanvi d’impressions. Gràcies a Llucia Ramis per la inspiració i, com ella diu: demà tornarà a sortir el sol.