A
El relat comença en els marges de l´escrit. No sabrem res del que sap tothom. Caldrà evitar els paranys que el narrador duu entre les mans com aquelles lloves col·locades amb maquiavèl·lica precisió devora un bassiot d´aigua, i una grapada de blat i amb el visc negre terrible on les potes dels ocells queden immobilitzades.
N´Aina és pintora. Mentre prepara la tela en el seu estudi damunt els penya-segats de Refla pensa amb filigrana el pla del seu projecte amorós amb na Bel. No hi ha cap fil conductor visible en la seva relació. Es conegueren al cine Ciutat de Palma fa tres mesos. En aquella pel·lícula d´un conductor poeta que era l´admiració general i que a n´Aina li va semblar un rave. Com va ser que els seus ulls coincidiren un instant i tant una com l´altra es posaren a riure com si algú hagués dit la cosa més divertida del món? Però va passar així. I es posaren a parlar d´esma. I anaren a un bar de l´Escorxador i es posaren a discutir sobre Paterson, sobre Jarmush, sobre la poesia, la pintura i les seves vides. Acabaren al Jardinet, un restaurant vegà del carrer de Blanquerna, on devoraren unes cremes de carabassa i una hamburguesa de verdures. I després una copa de fruites vermelles dins una nebulosa de iogurt.
B
Un període fèrtil en impostures. Per què record amb tanta de precisió totes les coses d´aquella primera nit? Les paraules que ens dèiem semblaven sagrades, carregades de molts sentits i, alhora, planeres com si les acabàssim d´inventar, un comerç verbal aparentment espontani i en el qual tant na Bel com jo intentàvem mostrar les nostres fragilitats més seductores. Ens aferràvem als vestigis, als miratges, als reflexos. Era un camp de batalla en què procuràvem fer una esgrima de saló sense ni una ferida, però amb tota casta de jocs perillosos. Hi va haver algunes esgarrinxades, i la resplendor invisible de la sang ens esperonava per llançar-nos cap a noves temptatives d´encontre. Això em cegà, em meravellà i em va dur directa cap a l´abisme. Volia saber des del principi la idea que na Bel, tan jove, tan daurada, tan efervescent, es feia de l´existència i del món.
Ens separàrem molt tard i cadascuna va agafar un taxi. Partírem en direccions oposades.
C
Podria haver estat aspirada pel buit. Va ser el primer que vaig escriure al bloc que sempre duc damunt per fer dibuixos o copiar-hi frases. Va ser dins el taxi. Sé que tenia unes ganes immenses de plorar i la pluja que entelava els vidres em deia que no ho havia de fer, que ja bastava que el cel ens beneís amb aquelles gotes, que feien un renouet deliciós quan copejaven el cotxe. Havia tret el meu bloc per continuar la història en aquelles frases vertaderes que em sortien com alguna cosa torrencial. Perquè s´havien obert unes comportes al meu interior i vessava per totes bandes. Aquells gargots, aquells borratxos, eren tatuatges de l´ànima que omplien les planes en una multiplicació inesperada. Era com si na Bel m´hagués inoculat una presència, que m´hagués deixat prenyada d´ella fins a límits que no podia imaginar. Vaig arribar a ca meva molt regirada amb aquella sismografia de frases plena d´interrogants.
D
Na Bel era com una desconeguda que m´hagués creuat en un mirall i que desapareixia entre les aigües dels reflexos enlluernadors. Avui no sé com he de començar el quadre. Em passa més sovint del que vull. Vaig cap a l´ordinador i escric "alguna cosa". Aquest escrit té la funció de ser un socors per a mi, em protegeix i em duu a l´essencial. El naixement d´un quadre sempre ha estat alguna cosa complexa i els meus humors canvien sense aturall en el curs de la concepció. Al principi em sent fermada amb els materials que vull emprar. Això comença en una foscor, una espècie d´urgència, un batec, una lluentor. Això no sé d´on prové però m´empeny cap a l´acció. Sent que em trob a l´interior dels colors, del paper maixé que aferr amb angúnia a la tela, en la ceguesa d´aquests instants en què tot es posa en marxa quasi sense la meva col·laboració, com si fos un autòmat que acompleix un programa establert. Perd la noció del temps. I a poc a poc agaf distància d´aquella "cosa" que tenc davant. Pens que avui na Bel vindrà amb na Sara, una antiga amant seva que és a Mallorca per recuperar-se d´una quimioteràpia molt forta.
Allò m´ha tret de solc. He tengut por, molta de por. Aquells mesos de festeig poden esbucar-se en un no-res? Estic tocada! Torn a mirar el quadre, m´enfront amb el que he fet. Em deman com podria seguir amb aquella tasca que tenc al davant. El quadre és allà i jo som aquí, dins el quadre. Quina diferència hi ha entre una imatge viva i una imatge morta? Em sent decebuda. Hi manca alguna cosa que he intentat desvelar. La sensació del final d´un flirt? El dolor de la pèrdua? L´avorriment de la parella? L´amenaça de la mort? La megalomania ridícula? L´absurd de l´existència? Aquesta solitud de l´amor o del principi de l´amor?
Voldria crear una obra que fos alhora el començament i el final!
E
Metamorfosar les coses més lletges, les més insignificants, en esplendors. Na Bel era molt cinèfila. I sempre em parlava de les pel·lícules que formaven la seva educació sentimental. Crec que va ser un capvespre en què plovia molt fort i miràvem les onades gegantines que pegaven a la punta d´Eiaralar. Aquelles muntanyes blanques ens posaren calentes. Vaig començar a besar-la a la boca amb besades de cine, a tocar-la amb desesperació per damunt aquell conjunt tan modern, a despullar-la amb una impetuositat amarada de tremolors. Ella es deixava fer com si fos una pepa de pedaç entre les meves mans, que li arrabassaven totes les peces en un desordre ple de vacil·lacions.
Feia poc que m´havia contat que volia tornar a veure El nedador, un film protagonitzat per Burt Lancaster i basat en un conte d´un dels meus escriptors més estimats, John Cheever. Dins el cap es multiplicaven les escenes d´aquell home que anava de piscina en piscina del seu barri residencial nord-americà sabent que el seu objectiu, si en tenia un, era inaccessible. Na Bel, amb aquella forma de dir les coses essencials com si no tenguessin importància, em comentava que estava penjada amb aquella frase que en Burt diu a un nin: "Si decideixes que és ver, hi torna."
No sé quin temps férem voltes i revolts en aquell llit immens, però la frase d´en Burt es va convertir per a mi en el leitmotiv d´aquell pinyol capvespral. Va ser aquest dia que na Bel em va dir, quan ja fumàvem mig tapades amb la vànova, que l´endemà arribaria na Sara. I em va caure el món damunt.
F
Maquillar-se per tornar lletja: tot un programa. La realització d´un quadre és un vaivé entre el no-res i alguna cosa. Una alternança incessant d´un estat a l´altre. Mirava aquesta darrera pintura, just devora el finestral sobre les ones, que duia un mes davant de tot aquell cafàrnaüm de teles començades, de tubs esclafats, de llibres, d´esquemes, de fotografies, de papers arruats, de taques de colors..., que tapaven el terra i les parets. Quan està acabada una pintura? Berger em diu que quan la llum està resolta. Paul Valéry abandonava els poemes. Llavors va ser quan na Bel va cridar "Podem entrar?", i sense esperar resposta va aparèixer seguida d´aquella al·lota bruna, estilitzada i amb uns ulls molt grossos de color xampany que em va fer dues besades devora la comissura dels llavis. Les poques persones que en la meva vida s´han pres aquesta llibertat m´impressionen.
Al cap d´una hora na Sara ja ens cantava un bolero, "Anoche hablé con la luna", i em deixava astorada. Fou un encontre de faules vencedores. Fa vint dies que vivim plegades totes tres i no vull pensar que això es pugui acabar mai.
