M´has dit, Dàior, que havies plorat de petit llegint un conte en què una aranya, Carlota, amiga del porc Wilbur, acabava de morir, i encara que ta mare et va dir que allò no era ver, tu estaves segur que ho eren l´amistat, la mort i el dol. Amb això em demostres que ja de bona hora sabies que llegim històries de persones aparentment ben diferents de nosaltres, persones que no existeixen, però que nosaltres sabem que també són nosaltres. Descobrim en la literatura allò que Terenci va comprendre fa segles: «Homo sum, humani nihil a me alienum puto», ´Som un home i consider que res del que és humà no m´és estrany.´
A. Dins la sala set del cinema de Festival Park. «Volia arribar tard a ca nostra i per això m´he aturat en aquesta mescladissa de botigues, restaurants i cines que sempre m´ha servit d´oasi on amagar-me i estar tot sol. Quan arribi a ca nostra mon pare ja dormirà davant el televisor.» En Macià, el nostre protagonista, té quaranta anys i busques i fa de venedor de telèfons mòbils en una botiga devora el Mercat de l´Olivar de Palma. Viu amb son pare a Pòrtol. Sa mare va morir quan ell era petit. La seva germana, na Rosa, deu anys més gran, li va fer de mare. Ara na Rosa viu a Alcúdia amb el seu home i tres fills. Avui, un dia tapadot, gris, humit, li ha semblat que a Festival Park hi havia una gentada perquè no ha pogut aparcar el vell Golf a prop de l´esplanada dels cines. Això l´ha posat de mal humor. S´ha col·locat la gorra fins a les ulleres. La jupa de pell negra no és gaire calenta. Ha agafat una bufanda molt llarga d´un vermell descolorit i se l´ha embolicada pel coll.
No es pot avenir que només hi hagi sis persones dins la sala. Just en entrar acaben els anuncis i comença la pel·lícula. Com ha caigut en aquell Nova York dels anys cinquanta amb tanta de fascinació? La càmera, la música, les paraules, els cossos i les cares d´aquelles dues dones l´han arrossegat a un univers que era el seu. Na Teresa s´assemblava a aquella al·lota que va tenir a vint-i-cinc anys i que el va deixar. Era ella: els ulls d´un blau fosc, aquella boca molsosa, el cossarrí, la vivor de l´audàcia... Tot ho veia de darrere un vidre entelat. Com els records dolorosos. Què queda dels nostres amors? El primer instant de l´enlluernament és de na Teresa que des del fons del gran magatzem s´encarrega, pel magnetisme d´una mirada seductora, d´atreure cap al seu mostrador de pepes aquella clienta, una femme fatale amb el cor destrossat. I ara, després de tants anys, es temia que podia entendre l´al·lota perduda per sempre en aquell instant de l´enamorament, quan les paraules no serveixen per a res i ens sembla que vivim alguna cosa completament inèdita.
Dues dones que no són bohèmies, ni contraculturals, ni artistes: dues dones ordinàries amb una gamma d´experiències limitada des del principi. La més jove té una obertura radical, quasi boja. L´altre és sumptuosa.
Però després, per tota una sèrie d´esdeveniments, veus que a l´altra dona li ha passat alguna cosa i la càmera la segueix al tren, quan troba el seu home a la casa dels afores, quan viu la versió personal d´aquesta relació il·lícita. Tot passa pel cantó de la subjectivitat. Hi ha diferència de poders i d´edat entre elles: una és l´encarnació de la feminitat refinada i d´elit, l´altra, jove, treballadora que intenta trobar el seu camí i saber quina casta de dona serà.
Aquella seqüència en què entren dins un túnel per passar de Manhattan a New Jersey amb el cotxe elegant que condueix la més gran el va deixar estupefacte, més encara quan va escoltar la jove que deia: «Desitjava que el túnel s´enfonsàs damunt nosaltres i que haguessin de treure els nostres dos cossos plegats.» Aquí va ser quan va sentir que el telèfon vibrava dins la butxaca del pantaló una i altra vegada. Aquí és quan la dona gran perd la custòdia de la seva filla per mor d´una clàusula de moralitat. I decideix partir a-la-risca-la-ventura amb na Teresa en una lluita clandestina i íntima. Dues fugitives que s´estimen de motel en motel. I el telèfon vibrava amb insistència. I en Macià el va mirar. Hi havia un missatge de uatzap: Vine tot d´una. Ton pare està malament. I el nostre protagonista partí a l´escapada deixant aquelles dues dones de mirades estremidores al caire de la boca del volcà.
B. No hi va ser a temps. Quasi es va estavellar per fer els pocs quilòmetres que el separaven de ca seva. En entrar al carrer del Pou Fondo ja va veure els llums intermitents de l´ambulància i va tenir una girada de ventre. Na Rosa i el seu home acabaven d´arribar. Una veïnada els va contar la feta. Son pare havia sortit al carrer i s´havia acubat. Els serveis de reanimació no hi pogueren fer res. Havia mort a l´acte.
C. El narrador parla. En un assaig que vaig llegir fa estona hi havia una història que em va impressionar. Quan mor son pare, el fill d´un impressor aparentment insignificant, troba un paquet amb la inscripció: NO HO OBRIU! El fill l´estotja durant sis anys. I un dia ja no pot pus de curiositat i desfà el paper que l´embolicava. Dedins hi ha munts ben ordenats d´etiquetes que diuen NO HO OBRIU!, que segurament son pare havia fet per comanda d´un farmacèutic o un químic.
Sempre quedarem decebuts quan intentam foradar la intimitat psicològica d´una persona, la identitat íntima, fins i tot la nostra, perquè és impossible tenir mai cap sentiment consistent d´un mateix o d´un altre. No hi ha veritat amagada, no hi ha una peanya sòlida en la qual reposi cada individu i on puguem arribar fàcilment.
D. D´ençà que el va perdre, en Macià sap que son pare és més present que mai dins la seva vida. Haver de mirar, ordenar i col·locar dins capses els efectes, les coses de son pare és una feina que no li agrada gens. És com desenterrar-lo. I ho ha de fer. Na Rosa li ha passat aquesta feina. I la casa. Tot li cau damunt. No sols és la seva habitació, sinó que tot l´habitatge és ple dels seus objectes, dels seus mobles, de les seves olors, impregnat d´ell. El vell no ha caigut dins el no-res sense deixar petjades. Tot són detalls menudeus que descriuen una vida. Els records ataquen per totes bandes en Macià. Unes canyes dins el garatge el retornen a les caminades a la claror de l´alba quan anaven a pescar plegats per la marina de Llucmajor i tornaven al migdia amb una senalleta plena de tords, donzelles, esparralls, oblades i algun cabot. Les col·leccions de mots encreuats fets amb paciència dia rere dia li fan pensar en aquells vespres inacabables a la camilla. Com podia buidar un canterano i no sorprendre´s de trobar una vella pistola Astra del temps de la guerra? O col·leccions de sabates i sabates de tota època i condició? O aquells suvenirs infectes „una góndola, una marededéu de Lourdes, una torre Eiffel, la cúpula de Sant Pere de Roma, etc.„ i els munts de postals que havia comprat en aquells viatges que feia tot sol sense convidar-l´hi mai.
L´esperit d´en Macià registra aquesta situació extraordinària: d´un cantó l´excés de realitat, l´angulosa existència de cada cosa, el relleu insòlit que pren cada objecte familiar, i per altre cantó la irrealitat del món que l´envolta, aquesta vida que continua en la banalitat, la gent que fa la viu-viu com si no hagués passat res.
E. En Macià torna al cine. I torna a veure aquelles dues dones que ja estima com si fossin dues amigues de tota la vida. I na Teresa li recorda més que mai n´Alícia perduda, i això li fa un malet de fons que no l´amolla. N´Alícia també li va regalar un trenet elèctric, el darrer regal d´aniversari, el darrer regal. I després, l´abisme. En Macià plora dins la fosca sense aturall.
F. Quina rara casualitat! L´endemà d´haver vist la pel·lícula, en Macià buidava una arca de la cambra de son pare i al fons, amagada entre llençols, va trobar una capsa de llautó tota plena de fotos i cartes. Fotos de n´Alícia i ell que feia estona que no sabia on havia posat, i cartes que no havia rebut mai, que son pare havia retingut. Cartes que contaven l´amor de n´Alícia i el dolor pel seu silenci, per la manca de resposta. Cartes que descrivien l´evaporació d´un amor.
