Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un jazzman contemporani

Dizzy Gillespie, el talent que refundà el jazz

Es compleixen 100 anys del naixement del trompetista impulsor del Bebop, l'estil que va modernitzar el gènere de la improvisació per excel·lència

Dizzy Gillespie.

El 21 d´octubre de 1917 naixia, a Carolina del Sud, John Birks ´Dizzy´ Gillespie un dels responsables que contribuirien en major mida a revitalitzar el gènere del jazz i dotar-lo d´una modernitat i nova forma d´entendre´l com mai no s´havia vist fins llavors.

Una infància complexa, amb episodis certament violents, no va ser impediment perquè Gillespie destacàs ràpidament sobre els escenaris amb un caràcter divertit i amable, alhora que de forta personalitat. Primer com a membre de l´orquestra de Frankie Fairfax, després de la de Teddy Gil (substituint un dels seus primers referents i ídols, Roy Eldrige) i més tard en el combo dirigit per Billy Eckstine, foren part dels pilars a través dels quals Dizzy Gilliespie acabaria de pulir el seu estil propi interpretat amb la trompeta corbada de la que era capaç de treure frases impossibles, aguts infinits i harmònics més que especials.

Noms com Cab Calloway (amb qui acabaria barallat), Earl Fatha Fines, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Coleman Hawkins o Benny Carter, sense oblidar una altra peça clau del jazz i de la seva remodelació com és Charlie Parker, serien part de les primeres espases amb qui aquest trompetista (que va aterrar en la música tocant el trombó) es forjaria un nom propi en el jazz durant l´etapa inicial de la seva trajectòria. Tot i que, primerament, en el camp on començà destacant fou en el de fer arranjaments, essent un dels habituals en aquesta branca, de les formacions de Jimmy Dorsey o Woody Herman.

Seria, però, amb el seu debut al capdavant de l´orquestra pròpia quan Gillespie aprofitaria l´alegria del final de la II Guerra Mundial que impregnava la societat, la política i la cultura per a, junt altres figures clau d´aquell final de dècada dels quaranta com Thelonius Monk o el propi Parker, refer allò que s´entenia per jazz, llevant cotilles a un gènere dominat per les estructures més estàndards les quals, amb l´arribada del be-bop (i la seva ortodòxia manco estricta), acabarien per transformar-se.

Cadències i frasejats asimètrics, motius sonors amb una gama cromàtica enorme i combinacions de línies breus (gairebé com si fossin exclamacions) amb d´altres llargues i ràpides, foren part essencial de l´estètica que aconseguí trobar i fer-se seva el trompetista de galtes hiperbòliques.

De fet, la seva imatge poc comuna junt una capacitat còmica interessant, el domini com a cantant de l´scat, certa bis de showman i un talent amb l´instrument i en la direcció molt més elevat que bona part del seus ´competidors´, foren elements essencials per a aconseguir un èxit aclaparador des dels inicis.

Gràcies al seu debut, el 1946, per al segell Hi-Fly amb el disc "Live at the spottle", creà una obra sonora d´enorme repercussió gràcies a la combinació de talents que, junt el seu, tenien gent com Milt Jackson, Thelonius Monk, Kenny Clarke o Leo Parker també presents en aquest enregistrament on hi col·laboraren altres artistes com Sarah Vaughan o ´Lockjaw´ Davis.

Amb una arrancada professional i sonora d´aquesta magnitud, la figura de Gillespie s´assentaria tot d´una com un referent i un revulsiu del jazz nord-americà de nova factura qui, a mida que arribaven nous elapés, veia acumular èxits convertits ja en estandards cançons com "a night in tunisia", "groovin´ high", "antrhopology" o "52nd street theme".

Però la inquietud per explorar nous camins, així com per documentar-los de forma impecable per a que altres poguessin interpretar o refer-los, va acostar Gillespie cap el món llatí de la música.

El primer contacte amb ell fou a través del flautista cubà Alberto Socarras, l´orquestra del qual s´endinsava en terrenys sonors propis de la composició brasilera, argentina, espanyola i cubana per donar un caire llatí al jazz que feia sobre l´escenari. Més tard, el multi instrumentista Mario Bauza, un dels grans amics de Gillespie i creadors del jazz afrocubà, seria clau en el devanir sonor de Dizzy durant els cinquanta, i també en la inclusió a l´orquestra del músic del mític percussionista Chano Pozo amb qui el compositor s´embarcaria de ple en aquest terreny musical encara que durant poc temps degut a la sobtada mort de Pozo el 1948.

Convertit després en suport -i mecenes- d´altres músics icònics del latin jazz com Arturo Sandoval, Paquito d´Rivera, Danilo Perez, Bobby Sanabria o Chucho Valdés, serà a través d´aquestes col·laboracions quan apareguin altres grans clàssics de la composició de Gillespie com per exemple "Manteca" o "Guachi Guaro".

Des dels anys cinquanta i fins la seva mort el 1993, se succeiran discos d´un nivell excepcional i tot i que el llistó amb el que començava la carrera musical era tot un handicap per a la posterior evolució de Gillespie, el fet és que al llarg de les quatre dècades en què estaria en actiu, la seva contribució al jazz seria d´enorme transcendència per a modernitzar el gènere.

Així doncs, el trompetista enregistraria grans treballs discogràfics junt als músics de jazz més rellevants de tots els temps: des d´Stan Getz fins Miles Davis, passant per John Coltrane, Sonny Rollins, Count Basie, Brandford Marsalis o Toots Thielemans. Un seguit de noms i influències que desembocaren en discos com "Live in paris vol1. i vol 2" (RCA, 1953), "Jazz at massery hall" (Universal, 1953), "Roy and Diz" (Verve, 1954, "Afro" (Norgran, 1955), "Bird and Diz (Verve, 1956), "Sonny Side Up" (Verve, 1957), "Have trumpet, will excite" (Verve, 1959), "New wave" (Verve, 1963), "Baiana" (Pablo Records, 1975) o "Villa hidalgo" (Universal, 1992).

També a mesura que passava el temps, Gillespie es convertiria en tot un referent de l´acció social, àmbit en què molts músics de pes acaben per desembarcar per mirar de dur a terme labors humanitàries i d´integració.

Era un fet habitual que Dizzy inundés d´intèrprets de totes les nacionalitats els seus concerts per fomentar aquesta interacció, la qual cosa donaria peu a crear la United Nation Orchestra amb la qual guanyaria un grammy pel disc "Live at the Royal Festival Hall" i que seria el seu darrer gran projecte amb el qual acomiadar-se del públic definitivament.

Compartir el artículo

stats