Per la ràdio explicaven una estranya teoria de l´aigua. Era de bon matí i plovisquejava. Només unes poques gotes, que arribaven mesclades amb terra. Diuen que aquesta terra prové del desert. El cas és que han assegurat que l´aigua té memòria. No és la primera vegada que he vist atribuir aquesta qualitat de la ment humana a coses diverses: els arbres, la pell del nostre cos, la terra, les pedres, les parets d´una casa, els mobles, les cortines. També, l´aigua. Digues-me –em preguntava el vicari, quan era un al·lot trapasser i mort de por-, quines són les potències de l´ànima? I la resposta: Memòria, enteniment i voluntat. Imaginau-vos, he sentit a dir, que algú fabrica un aparell capaç de descodificar tot allò que les parets retenen dins la memòria, les converses que han sentit al llarg de molts anys. Diuen que les paraules queden marcades en les fibres més íntimes d´una cortina, sota l´emblanquinat de les parets... Imaginau-vos que les cortines es decideixen a revelar els records que guarden en secret. I les pedres. I els mobles vells. I la terra. Fa alguns anys, el Sant Pare de Roma va dir que les bèsties, criatures de Déu, així mateix tenien una mica d´ànima. No devia pensar en una ànima molt grossa. I si ara les mosques començaven a contar tot el que saben? He de dir que els grans esdeveniments que succeeixen a l´interior de les rondalles passen sempre en un temps meravellós "en què els animals parlaven com les roques ara".
Deien per la ràdio que l´aigua està dotada de memòria. I la manera que tenien de provar-ho era que, si poses la mateixa quantitat d´aigua en dos tassons, i a una aigua d´aquelles li parles amb dolcesa i de manera amable, mentre que a l´altra ho fas de manera abrupta i rancorosa, si després poses les dues aigües a refredar fins que cristal·litzin, l´aigua a la qual has parlat amb dolcesa cristal·litzarà de manera harmònica i els crestalls seran d´una perfecció geomètrica, mentre que l´aigua que has maltractat i a la qual has parlat de forma grollera cristal·litzarà de manera anàrquica i els crestalls seran imperfectes i irregulars.
Això em fa pensar en la relació que existeix entre el llenguatge i la geometria. I potser les llengües també tenen memòria. Se´n recorden d´allò que els han dit i els han fet. Se´n recorden de les paraules amargues, dels rancors, saben quin gust té l´hostilitat, la marginació. Tenen memòria. De quin color són els records de la llengua sobre aquest tros de mapa? I si la llengua hagués de cristal·litzar com l´aigua, què passaria? He sentit contar que en algunes zones mineres, els miners, en baixar a la mina, s´emporten un ocell engabiat. Un canari, posem per cas, o una cadernera. No se l´enduen perquè canti. Els miners saben que els ocells no canten en les profunditats de la terra. La causa per la qual fan que els acompanyi un ocell és per verificar la càrrega de gas que conté l´aire de la mina. Quan l´aire es carrega, l´ocell es mor. Llavors els humans adopten les mesures de seguretat adequades: abandonen la mina o fan que se´ls introdueixi una injecció d´aire pur.
També, la degradació a què és sotmesa la llengua és un indicador del nivell de pol·lució intel·lectual que enverina el nostre país. Podem conèixer què és una col·lectivitat pel grau d´autoestima o pel nivell d´autoodi capaç de generar cap a la seva cultura, cap a la llengua amb què aquesta cultura s´expressa. Com l´ocell que es mor a l´interior d´una mina, la llengua.
Però ara sabem que això només és el símptoma d´unes altres devastacions més profundes.
