És ben sabut que la història l'escriu qui guanya la guerra, i que la glòria i l'honor són sempre pels triomfadors. Potser Catalunya sigui l'excepció, ja que tres-cents anys després de la derrota de 1714, té capacitat per celebrar-la i retre homenatge als vençuts cada 11 de setembre. El que més s'assembla a la commemoració catalana són els actes republicans que es celebren amb motiu del 14 d'abril en memòria dels morts -majoritàriament assassinats- caiguts a mans del feixisme i el colpisme, en definitiva, de les forces nacionals. Manacor, un dels pobles més greument afectats per la repressió d'una guerra que no tengué res de civil, va ser el primer en encetar l'homenatge als perdedors l'any 1984 a Son Coletes, que ha esdevingut símbol dels excessos del feixisme a Mallorca.
La història de la Guerra Civil no dóna motius per enorgullir-se a cap dels bàndols de la contesa. Certament es varen cometre atrocitats a ambdues bandes -el cas més paradigmàtic potser sigui el de Menorca que visqué la repressió més violenta d'uns i dels altres- i intentar revisar-ho ara a la baixa dient que les xifres són molt menors o negar-ho directament, no canvia per res els fets, ja que la realitat és la que és i a més, és obstinada. Catalunya, Madrid, Aragó o Menorca són llocs on hi hagué repressió republicana, numèricament molt inferior a la nacional, entre altres coses, perquè la primera -incontrolada- va durar pocs mesos i era desaprovada pel govern republicà; la segona, prèviament dissenyada i fomentada des de les altes instàncies, es va executar a la perfecció durant la guerra i fins molts anys després que s'hagués acabat. En qualsevol cas, no podem parlar de repressió republicana a Manacor tot i que els primers dies de guerra l'Ajuntament estava dins les seves mans dels que defensaven la legalitat vigent.
A Manacor, caigueren assassinades unes 140 persones que havien nascut o vivien a Manacor, encara que és molt possible que n'hi hagi més, ja que és difícil quantificar amb exactitud totes les víctimes. A aquesta quantitat aterridora s'hi han d'afegir més d'una dotzena de porrerencs, desenes de serverins, llorencins, artanencs, algaidins, petrers... sense oblidar un nombre indeterminat de persones, que havien vingut amb l'expedició de Bayo i que foren executades en un dels dos cementeris actius del municipi de Manacor. És difícil fer un càlcul aproximat dels expedicionaris que deixaren la vida a Manacor, des de l'aviador txec a les cinc infermeres, passant pels 39 presoners fets a Porto Cristo el dia 31 d'agost i una part -ignoram quina- dels 240 presoners que reconeix haver capturat Luís García Ruiz el 4 de setembre de 1936, entre els expedicionaris de Bayo que no aconseguiren reembarcar. El número podria excedir fàcilment el centenar.
Quants de manacorins o quants de mallorquins moriren assassinats a mans republicanes? Pel que fa a manacorins, quatre. Però no moriren a Mallorca, sinó a Barcelona i València. Tres del quatre eren religiosos, un dels quals
-Pere Gelabert- ha estat beatificat recentment per l'Església Catòlica. Hem d'aclarir -especialment a revisionistes i negacionistes- que aquestes dades no es treuen de la mànega ni de fonts republicanes, sinó que són els mateixos escriptors i periodistes nacionals els qui ens ofereixen dades, llocs i xifres aproximades. Ells i les actes i comunicats dels militars nacionals ens aporten la informació i fins i tot expliquen les circumstàncies. Basta llegir Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch, o el setmanari local Voz y voto, aleshores a mans de Falange (amb escrits de Darder, Vandellós, Grimalt, Bonnín, etc.), per poder reconstruir els fets de la guerra a Manacor amb molta aproximació. Pretendre, ara, negar o relativitzar el que succeí a Manacor, és mentir de manera desvergonyida, com si el que succeí no hagués quedat escrit -i ben escrit- pel bàndol nacional. El seu.
Quan es va produir el desembarcament de les forces de Bayo a la costa de Llevant el 16 d'agost de 1936, moriren en el camp de batalla centenars de soldats i milicians. És cert que es produïren més baixes entre els expedicionaris republicans, per raons que van des de la indisciplina i desorganització fins al desconeixement del terreny. Uns -els defensors de la legalitat vigent- quedaren enterrats en fosses comunes o foren cremats; els altres reberen digna i cristiana sepultura, amb funerals solemnes -ben documentats a la premsa- i reconeixement com herois i màrtirs (alguns beatificats o santificats) per part de les autoritats militars, eclesiàstiques i civils.
Dins aquest context s'ha d'entendre que, poques setmanes després que Bayo fos obligat a reembarcar per les autoritats republicanes, l'Ajuntament de Manacor, el 6 d'octubre de 1936, dedicàs tot un seguit de carrers del poble a la majoria de caiguts manacorins a la batalla del Port. I dic la majoria, perquè no varen ser tots, ja que alguns moriren quan es passaven de les files insurgents a les republicanes. El fet no es podia reconèixer per raons propagandístiques. El cert és que aquests es quedaren sense carrer. Quasi 80 anys després, enguany, s'ha canviat la rotulació dels carrers, retornant la majoria a l'antiga denominació. Poc a poc (curiosament dins les legislatures de govern municipal presidit per la dreta, sense llevar cap mèrit als partits que ho promogueren i ho aprovaren, ja que en algun dels casos, el batle és, merament, l'executor), s'ha anat normalitzant la situació: primer es va esbucar el monument adossat a l'església dels Dolors. Més endavant els monuments de Porto Cristo: l'aixecat per militars i falangistes el 4 de setembre de 1937 a la punta dels Pelats i el que aixecaren els militars de les armes d'Infanteria i Artilleria als seus caiguts a l'encreuament entre l'Avinguda dels Pins i la carretera de Son Servera, ja que estaven molests amb l'ús i abús sectari i partidista que en feia Falange del primer monument. Anys més tard, el 6 de març de 2006 es votava, amb la unanimitat del consistori, declarar fill il·lustre el batle republicà Antoni Amer, assassinat el 1936, encara que hi hagi algú que ho vulgui ignorar i prefereixi dir que la causa va ser la guerra del Port, quan aquesta havia acabat el 4 de setembre i Amer havia mort la nit del 28 al 29 de desembre. Petites distraccions.
Antoni Pastor i Catalina Riera -quan encara pertanyien al PP- assistiren al manco dos anys als actes de Son Coletes. Es pot relativitzar o minimitzar el fet, però cap dels batles anteriors -de dreta o d'esquerra- hi havien assistit quan presidien el consistori. La normalització arriba poc a poc, encara que potser massa tard. Ara tan sols queda una aspiració per part dels que han intentat equilibrar el tractament rebut pels caiguts d'ambdues bandes, encara que els mals que es patiren no seran mai recuperables: instal·lar a Son Coletes el mural de ferro projectat per en Jaume Ramis i realitzat per n'Andreu Frau. L'original és a Calvià, al Bosc de la Memòria. La inscripció assenyala tan sols una data: 1936. Per a algú és inassumible?
